articles > cinema > Con faldas y a lo loco

La finestra de Billy Wilder  

Con faldas y a lo loco

Per Iker Zarallo Peretó - 26/06/2006

La segona col·laboració de Billy Wilder amb Diamond, amb qui compartiria filmografia en més de trenta produccions, és una comèdia rodona, una de les millors a la història del cinema. Una col·lecció d’escenes on les rialles no paren gràcies a una història molt ben filada i amb diàlegs brillants.

“Les pel·lícules haurien de ser com un parc d’atraccions i la gent hauria d’anar al cinema per divertir-se”. Això pensava Billy Wilder i això és el que tenia en ment en realitzar aquesta obra.

L'argument

 

La trama es situa a Chicago, a finals dels anys vint. Un parell de músics de jazz (Tony Curtis i Jack Lemmon) lluiten per sobreviure. Poc treball i mal pagat. Per més inri es convertiran en testimonis de “la masacre de San Valentin”. Tot i que aconsegueixen fugir saben que la banda de Botines Colombo (George Raft) els hi va darrera. L’oportunitat d’amagar-se’n arriba de la mà de la Sweet’s Society Syncopaters, una orquestra de dones que busca una baixista i una saxofonista per a completar la banda. Fent ús de perruques, vestits i maquillatge Joe i Jerry es convertiran en les candidates perfectes per ocupar les places sol·licitades.

Durant la gira de les Sweet, Joe (Tony Curtis) s’enamorarà de Sugar Kane (Marilyn Monroe), i Jerry (Jack Lemon) trobarà un apassionat admirador en la persona de Osgood Fielding III (Joe E. Brown). Per impressionar la Sugar, Joe adoptarà una tercera personalitat, la d’un ric magnat del petroli amb un problema d’impotència que requerirà de l’ajuda de Sugar. Jerry, per la seva banda, gaudeix de la seva personalitat de dona. Fins i tot rep una proposició de matrimoni per part de l’Osgood que no rebutja.

El viatge es dirigirà cap a un futur incert on els protagonistes hauran de revisar on són els límits del seu propi jo.

 

Els actors

Ara ningú és podria imaginar altras cares que no fossin les de Tony Curtis i Jack Lemon, com a parella protagonista d’aquest film, però realment els primers suggeriments per a interpretar la parella protagonista van ser Bob Hope i Danny Keith, tot i que Billy Wilder va preferir en Tony Curtis i en Frank Sinatra. Però quan el nom de Marilyn Monroe va entrar el projecte, la necessitat de comptar amb una estrella com Sinatra desapareixia, i desprès de pensar en Anthony Perkins i Jerry Lewis, va estar en Jack Lemmon l’escollit per fer de parteneire d’en Curtis.

“Fer un petó a Marilyn és com fer-li a Hitler” va comentar Tony Curtis. I és que l’estrella era com un gran maldecap de tot l’equip. Billy Wilder considerava que a Marilyn li sobraven alguns quilets per interpretar el seu paper, però això li hagués deixat passar per alt si no fos pel seu problema afegit, la seva mala memòria. Incapaç de recordar els diàlegs, li havien d’escriure les seves frases en grans cartrons arreu del plató, tot i així algunes de les frases es van haver de repetir fins a seixanta vegades. A més, sempre arribava tard als rodatges o s’absentava durant alguns dies sense donar cap explicació. Marilyn estava embarassada durant el rodatge (les fotos publicitàries les va fer una model de cos), però va avortar només dotze hores després de rodar l’ùltima escena. El dramaturg Arthur Miller, espòs de la Monroe en aquell moment, va culpar a en Wilder de l’avortament per obligar a l’actriu a repetir algunes escenes fins a la sacietat sota un clima de 40 graus. Tot i el patiment de Wilder amb la Marilyn, el resultat a pantalla el va deixar més que satisfet.

 

Anècdotes

Desprès d’un primer visionat del film, Wilder es va veure forçat a incloure algunes pauses entre els continus gags del guió, i així evitar que els espectadors es perdessin els diàlegs entre riallada i riallada.

La pel·lícula es va rodar en blanc i negre en una època on la major part de les produccions eren en color. Director i guionista van trobar que Tony Curtis i Jack Lemmon farien més el pes com a dones (i menys ridícul com a homes) si la fotografia era en blanc i negre.

En les escenes on Tony Curtis es fa passar per un milionari magnat del petroli, imita deliberadament la formes de Cary Grant. Tot i així, quan Grant va veure el film no s’hi va sentir identificat.

A Billy Wilder no li agradava la veu de dona de Tony Curtis i va fer que el doblessin.

George Raft tenia por de colpejar el seu amic George E. Stone en l’escena on li ha de treure l’escuradents de la boca amb un cop de peu. Desprès d’intentar-lo alguns cops sense èxit, finalment li va clavar un bon cop de peu a la mandíbula i Stone va haver de ser hospitalitzat.

La mítica frase que finalitza el film “Nobody’s perfect” no era res més que una frase provisional aportada per Diamond una esgotadora jornada de treball. “Demà ja pensarem alguna de millor” van comentar.