articles > cinema > Con faldas y a lo loco

La finestra de Billy Wilder  

El apartamento

Per Yolanda Aguilar - 03/07/2006

“El apartamento” és la meva pel·lícula preferida del Sr. Wilder. Una pel·lícula plena de tendresa, cinisme i ironia. Una comèdia amb tocs de tragèdia o si voleu un drama que es pot veure amb un somriure comprensiu als llavis. Perquè en algun moment de les nostres vides tots ens hem sentit una mica C.C. Baxter, un punt minúscul i insignificant enmig de la grandesa de l’Univers.

I neix una idea....

Era l'any 1960 després d'haver fet meravelles com "El crepúsculo de los dioses" (1950) i "Con faldas y a lo loco" (1959), Wilder va decidir llançar-se a un nou projecte. L’origen de “El apartamento” es remunta a quan Wilder va veure la pel·lícula de David Lean “Breve encuentro” (Brief Encounter, 1945). Era la història d’un home que té una aventura amb una dona casada. Es troben d'amagat en l’apartament d’un amic d’ell. Wilder va veure la pel·lícula i va pensar: “I què passa amb el tipus que després ha de ficar-se en aquell llit tebi...?".
Wilder ho va posar per escrit, juntament amb d’altres notes, en el seu quadern d'anotacions. Ja llavors tenia clar que l’heroi seria aquell que suportava estoicament deixar el seu llit a d’altres.
Wilder va recuperar aquestes idees un cop va acabar de rodar “Con faldas y a lo loco”, ja amb la idea al cap de que el seu protagonista seria Jack Lemmon.

L'argument

C. C. 'Bud' Baxter és l’arquetip del comptable gris, avorrit i servil. Dia a dia la seva cadira, la seva taula i la seva calculadora l’esperen en una immensa oficina plena d’individus tant grisos com ell. La seva vida privada no és gaire més excitant: televisió, menjar preparat i cap companyia especial.
Només una cosa diferència Baxter dels altres, un objecte que els grans caps desitgen: una clau. La clau del seu petit apartament.
Un humil apartament que s’ha convertit en el niu d’amor discret que necessiten els caps de l’empresa per dur a les seves amants. Per Baxter en canvi, és la promesa de que un dia podrà tenir el seu propi despatx i deixarà de ser un més.

La petita dosi d’alegria quotidiana l’obté a l’ascensor saludant l’encantadora noia que el condueix, la Srta. Kubelik, de la qual està secretament enamorat.
El petit i miserable món d’en 'Bud' Baxter s’enfonsa quan veu que el Sr. Sheldrake, el cap de caps, ha fet servir el seu apartament per trobar-s’hi amb la Srta. Kubelik, la seva actual amant.

Els actors

A "El apartamento", Jack Lemmon es consagra com la imatge arquetípica del nord-americà mig. És un gris empleat. C. C. Baxter, és un home patètic que en canvi els seus veïns imaginen com un Don Joan i que, en realitat, està submergit en una profunda solitud. No obstant és un personatge entranyable pel que acabem patint i desitjant que se’n surti.

Shirley MacLaine tenia només 22 anys quan va treballar amb Wilder en aquesta pel·lícula. Acabava de rodar “Como un torrente” (Some came running, 1959) amb Vicente Minnelli i va ser la primera opció de Wilder per encarnar la seva protagonista.
Segons ell mateix “Marilyn Monroe no hagués estat bé. Crec que hagués estat excessiu posar-la d’ascensorista. Tot el món hagués volgut tirar-se-la, començant pels tres tipus que tenien drets prioritàris sobre l’apartament de Lemmon”.

L’espai escènic

Defineix els diferents personatges i situacions. El personatge de Jack Lemon es troba definit per la grisor i la tristesa de les oficines. La senyoreta Kubelick apareix representada a través de l’ascensor: un espai que puja i baixa, i que a la vegada representa la relació entre les classes altes i dirigents i les baixes i treballadores.

A més en aquest film l’espai cobra vida i es converteix en protagonista: l’apartament. Petit, caòtic, amb un munt d’entrades i sortides és el centre del desig. L'escenàri on acaben convergint totes les històries i on es produeix el desenllaç.

Cal destacar la figura del decorador Alexander Trauner, que a partir d'aquest film va decorar la majoria de les pel·lícules de Billy Wilder. Ell va construir la ja famosa enorme oficina plena d'empleats clònics, avorrits i anònims.
”Vaig fer tot el decorat de les taules, en el plató numero 4 dels estudis Goldwyn, que no és molt gran; el que vam fer va ser posar la primera filera, després la segona, després la tercera. En cada filera les taules eren cada cop més petites i els extres cada cop més menuts, i al final vam posar retallables, persones així (fa un gest amb la mà per indicar una mida diminuta), i cotxes en miniatura que passaven per l’exterior.” explica el mateix Wilder a “Conversaciones con Billy Wilder” de Cameron Crowe, "Gent del cinema, que en el seu moment van veure la pel·lícula, em van preguntar plens d'entusiasme on havia trobat aquell recinte per a l'oficina tan enormement gran. I vaig poder contestar-los: en la imaginació de Alex Trauner".

Anècdotes

La pel·lícula va ser guardonada amb cinc Oscars. Per primera vegada una única persona rebia tres Oscars alhora: Millor guió (amb Diamond), Milllor Pel·lícula i Millor director. Quan el dramaturg Moss Hart li va lliurar el segon dels tres premis a Wilder, li va dir a cau d’orella “És hora de parar, Bill”. Diuen que aquestes paraules van perseguir a Wilder per sempre més, sent conscient que “El apartamento” seria un èxit difícil de repetir.
Per contra Lemmon i MacLaine no van aconseguir Oscars per les seves magistrals interpretacions. Van perdre enfront de Burt Lancaster (El fuego y la palabra) i Elizabeth Taylor (Una mujer marcada).

Aquesta va ser l'última pel·lícula en blanc i negre a guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula, fins a "La llista de Schindler" d'Steven Spielberg.

Les lletres C. C. de C. C. Baxter són una abreviatura de Calvin Clifford.

L’esprai nasal usat per Jack Lemmon era realment llet. El veritable esprai nasal no s'hagués pogut veure en càmera.

L'escena de la festa de Nadal en l'oficina va ser realment rodada un 23 de desembre de 1959. No va ser necessari fingir l'esperit nadalenc i Wilder va poder filmar gairebé tot en la primera presa. "M'agradaria que sempre fos tan fàcil. Avui, només he hagut de cridar 'acció' i retirar-me", va declarar.

D'acord amb les declaracions de Shirley MacLaine, gran part de la pel·lícula va ser escrita segons s'anava rodant. El joc de cartes va ser afegit perquè en aquest temps ella estava aprenent a jugar amb els seus amics del Rat Pack. Així mateix, una conversa filosòfica que va tenir sobre l'amor durant un menjar també va ser afegida al guió.

Shirley MacLaine va rodar el seu famós cameo en Ocean´s Eleven (1960) durant una pausa en el rodatge d'aquesta pel·lícula.

Es rumoreja que en l'escena en la qual C.C. Baxter dorm en el Central Park enmig de la pluja, Billy Wilder va haver de ruixar-lo amb anticongelant per a evitar que es gelés.

L'abric de llana que duu Fran en diverses escenes pertanyia a Audrey Young, l'esposa de Billy Wilder.

"El apartamento" es va rodar en 50 dies i el muntatge va durar una setmana. Els va sobrar un metre de pel·lícula sense utilitzar. Segons Wilder "...era una bona senyal".

Frases

Fran Kubelik (S. MacLaine) : “Quant de temps fa, Fran? Un mes?”
J. D. Sheldrake (F. MacMurray): “Sis mesos, però qui porta el compte?”

"El mirall... s'ha trencat". "Ja ho sé, m'agrada així. Així em veig tal com em sento". Diàleg entre C. C. Baxter (J. Lemmon) i Fran Kubelik (S. MacLaine).

"Si t'enamores d'un casat, no et posis rimmel". Fran Kubelik (S. MacLaine).

"Quan un ha estat casat 12 anys, simplement no s'asseu a esmorzar i diu: Passa'm el sucre, vull el divorci". Diàleg entre F. Kubelik (S. MacLaine) i J. D. Sheldrake (F. MacMurray) quan ella li diu que se separi de la seva dona.

Fran Kubelik (S. MacLaine) : "Per què no m'enamoraré d'algú com vostè?"
C. C. Baxter (J. Lemmon): ”Es senzill. S’estima o no s’estima”

“Un surt un parell de cops amb una noia per divertir-se i ja pensen que et vas a divorciar”. J. D. Sheldrake (F. MacMurray)

”No digui més i jugui” és l’ultima frase de la pel·lícula. Baxter acaba de confesar a Fran que l’estima. Comencen una partida de cartes que qui sap a on conduirà, l’espectador decideix...