articles > cinema > festival de Sitges

 

Festival de Sitges (i 3)

Per Isa Martínez - 14/10/2006

Encarem la recta final del festival, constatant que aquesta edició del certàmen ha estat la dels directors: Kim Ki-Duk, Johnny To, Paul Verhoeven, Darren Aronofsky, Roland Joffe, Guillermo del Toro o Richard Linklater han portat les seves últimes propostes aquí.

I per tancar el nostre resum del què s'ha pogut veure a Sitges en aquesta 39ª edició, unes notes sobre el projectat en els últims tres dies de certamen:

Scoop

Fora de competició ens arriva la última de Woody Allen, una història més lleugera que la de Match Point, però entretinguda i divertida al més pur estil del seu director. La protagonitza Scarlett Johanson donant vida a Sondra, una estudiant de periodisme a la qual un fantasma revela les seves sospites sobre qui és un assassí en sèrie que porta de cap la policia. A la búsqueda de la gran noticia que la consagri com a redactora, es posa a investigar pel seu compte. En la seva missió l'ajudarà un mag que no para de professar l'amor que sent pel seu públic, interpretat pel propi Allen a la seva peculiar i neuròtica manera. Però per embolicar la trama, la Sondra s'enamora del seu principal sospitós, un jove aristòcrata amb l'encantadora presència de Hugh Jackman.

 

The Fountain

Després de la sonora lluita entre xiulets i aplaudiments que es va emportar a Venècia, la nova pel.lícula de Darren Aronofsky s'esperava amb gran expectació. I aquí a Sitges també ha generat una gran divisió d'opinions. El director de Requiem por un sueño contrueix una narració en tres temps que van des del segle XVI a l'espai del segle XXI, passant per l'actualitat. I ho fa per explicar una història d'amor protagonitzada per Rachel Weisz i Hugh Jackman, regada de molta espiritualitat, amb reflexions sobre la búsqueda de la vida eterna, la mort i la futilitat de la dedicació del temps a conseguir objectius banals. Un conjunt ple d'imatges en continu moviment i exageradament místiques en alguns moments que entusiasmaran alguns i deixaran directament adormits a molts d'altres.

 

Black Book

Paul Verhoeven ha estat un altre dels grans noms en aquesta recta final del festival, amb el seu retorn al cinema europeu. Black Book sorgeix d'un projecte que ha afirmat que tenia en ment des de l'any 70 i ens trasllada a l'Holanda ocupada pels nazis al 1944. La protagonista és una jove cantant jueva que acaba convertint-se en espia i col.laborant amb la resistència, una heroina que ha de lluitar per la seva pròpia causa en un ambient paranoic on les fidelitats i interessos canvien continuament en tots els bàndols. Un melodrama clàssic que Holanda ha seleccionat per competir als Oscar.

 

Renaissance

Dirigida per Christian Volkman, Renaissance recupera l'estil visual de còmics com Sin City. Es tracta d'una cinta d'animació 3D, que utilitzant actors reals i sistemes de captura de moviments, redibuixa després els personatges fotograma a fotograma en blanc i negre. Tot plegat es posa al servei d'una història policiaca de ciència ficció ambientada a París. En aquest cas, l'estètica i el disseny d'algunes escenes són el millor d'una pel.lícula que en canvi recorre a massa tòpics en el desenvolupament de l'acció i la definició de personatges. Però de totes maneres segueix apostant per una construcció visual que té forces seguidors i en la qual alguns veuen la opció de futur per a les històries del cine negre.

Time

En un cert canvi de registre després de films com El arco o La isla, el coreà Kim Ki-Duk presenta una història d'amor obsessiu sobre el poder de l'aparença, la cirurgia estètica i el sentit de la identitat. El personatge central és una noia que decideix operar-se per canviar el seu cos i reviure així la relació amb el seu nòvio, fet és clar que no lo portarà la felicitat. El director relaxa una mica la forta aposta per la poesia visual dels seus films anteriors, introduïnt ara més diàlegs i més sentit de l'humor.

Perhaps Love

Per fer-ne una definició ràpida, alguns la podrien catalogar com una espècie de Moulin Rouge asiàtic. Però la pel.lícula de Peter Chang vista a Sitges té dos defectes que fan que no consegueixi emular la de Baz Luhrmann: una embafadora estructura narrativa i un excés de pastelositat en la història. Si que se li ha de reconèixer en canvi unes bones coreografies ambientades en el món del circ, que donen vida als números musicals. El què narra és un triangle amorós entre un noi i una noia que acaben convertint-se en actors, i un director de cine que coneix a la noia durant un període de separació dels enamorats.

 

The illusionist

I la cinta que ha posat el punt i final al Festival de Sitges ha estat The Illusionist de Neil Burger. Basada en la novel.la homònima de Steven Millhauser, ens trasporta a Viena on un misteriós mag anomenat Eisenheim sorprèn tothom amb els seus trucs.
Punts a favor: excel.lents interpretacions de dos actors pels que sento autèntica debilitat: Edward Norton i Paul Giamatti, la fotografia i la música de Philip Glass. Punts en contra: serà per excés de bagatge cinèfil però el final és totalment previsible.

 

 

 

[enrere]