2 de 2

Ventura Pons parla de la pel·lícula 

El perquè de LA VIDA ABISMAL

Per Ventura Pons - 29/01/2007

Ventura Pons

Filmografía

1978: Ocaña, retrat intermitent.

1981: El vicari d’Olot.
co-guionista i director

1986: La rossa del bar.
Co-guionista, director i productor

1989: Puta misèria!
guionista, director i productor

1990: Què t’hi jugues, Mari Pili? Director i productor

1991: Aquesta nit o mai.
Director i productor

1993: Rosita, please!
Director i productor

1994: El perquè de tot plegat. Guionista, director i productor

1996: Actrius. Co-guionista, director i productor

1996: MMB: Quadern de memòria. (Migmetratge de la sèrie Autor x Autor). Guionista i director

1997: Carícies. Co-guionista, director i productor

1998: Amic/Amat. Director i productor

1999: Morir (o no). Guionista, director i productor

2000: Anita no perd el tren. Co-guionista, director i productor

2001: Food of Love (Menja d’amor). Guionista, director i productor

2002: El gran Gato. Guionista, director i productor

2004: Amor Idiota. Guionista, director i productor

2005: Animals ferits. Guionista, director i productor

2006: La Vida Abismal. Guionista, director i productor
.

Aprofito LA VIDA ABISMAL per furgar i destapar una part de la memòria d’una generació, la meva, que va viure en unes circumstàncies ben diferents de les d’ara. Em sembla que val la pena l’esforç de presentar i oferir com a narració cinematogràfica la història que ens brinda, de manera novel·lada però quasi autobiogràfica, Ferran Torrent en el seu darrer i esplèndid llibre situat a inicis dels setanta. Almenys per a mi té un gran significat.

Pretenc amb aquesta pel·lícula mirar amb un cert sentit de l’humor, i sense nostàlgia, els anys adolescents de la nostra deficient formació com a persones, amb totes les frustracions i també totes les esperances que es vivien durant la darrera dècada del franquisme. Aquells anys foscos, llarguíssims, que no acabaven mai de passar, en els quals el codi de valors dels que manaven s’havia podrit de tant antic com era, però que encara es manifestava fortament en el dia a dia i ens l’havíem d’empassar, tant si volíem com si no. Són els anys de la nostra lluita, en part potser il·lusòria però molt entusiasta, buscant l’alliberament social i personal contra els estaments repressors més significatius: cacics, militars, gent d’ordre i capellans, intransigents obstinats, encaparrats en posar pals a les rodes de l’evolució del país. Un país endarrerit que anava veient amb estupefacció i enveja com fora, ben a prop, tant a les illes britàniques a l’inici dels seixanta amb la generació angry, com a França al maig del 68 i fins i tot a Portugal, que s’avançà amb la revolució dels clavells del 74, anaven caient els vells règims, defensors de tota mena de tabús de la petita i oblidable història que volien fer perdurar. I nosaltres, esperant. Esperant i aguantant.

A hores d’ara, ben mirat, concentrant-nos als inicis dels setanta on passa bona part de l’acció, fan riure – i ben sa que és riure - molts d’aquests personatges de la dictablanda ibèrica, esperpents d’un altre planeta, però la veritat és que els vàrem patir. I qui ho dubti que ho pregunti a la gent que va deixar la pell a la presó per bajanades dels tribunals o als darrers afusellats del règim que, no ho oblidem, s’anà esllanguint tot aplicant la pena de mort fins al darrer moment. Al cap d’uns anys, amb l’arribada de la democràcia, les coses van anar canviant i molt, les llibertats democràtiques assolides en aquestes dècades són indiscutibles, tant com la manca de memòria que s’ha instal·lat entre nosaltres. Aquest país sembla un altre, però em temo que molta gent, sobretot la jove, pensa com si la llibertat de la que gaudeixen ens hagués arribat per gràcia divina, com si es tractés de la cosa més natural del món, precisament ara que la fera ferotge ibèrica torna a ensenyar les urpes del seu ranci discurs i ens vol obligar a tornar enrera. El caudillo ens va dir adéu des del llit però els seus hereus s’han quedat entre nosaltres per prendre el relleu, com eterns testimonis. I mira que són colla. Ui, quina por!

Ventura Pons en ple rodatge

La història que s’explica a LA VIDA ABISMAL, en aquest context de pàgines viscudes, em serveix en primer lloc per presentar un viatge iniciàtic d’un adolescent, rebel que no sap ben bé el que vol, i a qui la coneixença d’un personatge que viu al límit, a la vora de l’abisme, li servirà per anar descobrint una vida ben diferent de la rutina d’aquells anys tristos. D’alguna manera aquest tema, el del despertar a la vida, el de veure com el món pot tenir un altre significat, ja l’havia exposat a Food of love (Menja d’amor) amb la relació que l’alumne passaplanes estableix amb el pianista, però el relat de Ferran Torrent em brinda molta més proximitat. No hi ha res, ni la més petita anècdota, que no em soni a viscuda, que no em sigui familiar. Cadascun dels episodis sobre la policia, el sexe, l’església… em són molt identificables. També em permet de fixar-me en els límits de la passió, en quin és el punt on el deliri d’una obsessió esdevé un actitud malaltissa. Un tema que em fascina, com crec que ha de fer-ho a qualsevol persona que tingui un alt grau d’implicació en una feina de creació. M’agradaria que s’entengués que, per a mi, el joc (tota mena de joc) que presentem és una excusa per a parlar del sentit de la passió per la vida, com una mena de paràbola de la nostres capacitats. I finalment el gran tema, l’amistat. La relació amb qui triem per a formar un nou nucli qüasi familiar.

Tots tres temes principals – l’amistat, el descobriment de la vida i el sentit del neguit de viure-la – tenen molt de joc, tant dramàtic com estètic. En la posada en escena, malgrat una certa articulació estructural no cronològica del guió, busco presentar els dos primers d’una manera neta, planera i propera al públic i el tercer amb unes puntes visuals que serveixin per explicar la follia que ens pot entrar a tots plegats en la recerca d’aquest anar més enllà dels límits, d’aquest viure prop de l’abisme. En aquest sentit, el rodatge per primer cop en HD (alta definició) m’ajudarà molt a la visualització definitiva, sobretot gràcies a les oportunitats que m’ofereix el muntatge digital.

Sense la complicitat d’uns actors i d’un equip tocats per la gràcia d’algun Déu dels bons, que n’hi ha, de l’Olimp, això no seria possible. No hi ha paraules per expressar el meu agraïment al magnífic i inquietant Òscar Jaenada, a la serenor del debutant Jose Sospedra, a Antoni Valero, Juli Mira, Pepa Lòpez, en fi, al llarguíssim repartiment d’actors valencians que fan honor a la seva boníssima reputació. Torno a treballar amb els cada vegada més còmplices habituals: Mario Montero a la fotografia, Carles Cases a la música, Pere Abadal com a muntador, Bel·lo Torras a la direcció artística, Aintza Serra organitzant la producció... Ens coneixem d’haver treballat en moltes i molt variades històries que m’ha vingut de gust d’explicar aquests darrers anys i que sense ells no haurien estat possibles.

[puja]

[enrere]