articles > cinema > charlie kaufman

 

 

Un estil propi ple d’interessants influències

 

Kaufman escriu guions autoreferencials i meta cinematogràfics, amb el temps narratiu alterat, personatges obsessius, jocs entre la realitat i la ficció i punts de partida impossibles. Però mai no s’allunya suficientment d’allò real com perquè l’espectador perdi la referència més de dos minuts. Els personatges responen a la seva lògica, les causes porten al seu efecte i al final el trencaclosques narratiu sempre ens dóna totes les peces que necessitem.

Totes les seves històries inclouen dos dispositius continus que les fan característiques; preocupació pel tema de la identitat i la fixació per investigar en la línia que delimita la dicotomia entre realitat i ficció, els mecanismes de la fantasia.

Des de l’època de William Goldman o Waldo SALT, fa dècades, el fulgurant estrellat de Joe Eszterhas a principis dels 90, la capacitat creadora de David Mamet o la fascinant trajectòria de David Koepp, cap carrera guionística havia despertat tanta curiositat i interès.

Kaufman utilitza sempre recursos impossibles en la narrativa cinematogràfica bastint les seves històries amb complexos trencaclosques psicològics portats a l’extrem, excedint tot tipus de combinacions narratives i demostrant així un inèdit signe transgressor on el metallenguatge assoleix un peculiar cim d’innovació i eficiència.

Per a Charlie Kaufman l’important d’un guió és “establir a tota costa un diàleg amb l’espectador i que aquest segueixi reflexionant sobre el què ha vist un cop acabada la projecció; per això deixem oberts molts camins a la interpretació”.

En apropar-nos a les seves pel·lícules s’hi poden detectar les influències. A diferència de molts dels grans guionistes, les influències més properes de Kauffman són més literàries: Franz Kafka, Samuel Beckett, Stanislaw Lem, Philip K. Dick, Stephen Dixon o Patricia Highsmith. Tots ells deixen petites empremtes en la plena i caòtica ment de l’escriptor. Els seus ambients tancats com la oficina del pis 7 ½ de “Being John Malcovich”, on els empleats han de caminar amb el cap inclinat per no xocar amb el sostre, té l’humor amarg de Kafka. La cursa per la pròpia ment del personatge trobant-se amb altres personatges sense rostre i llibres les cobertes dels quals es van destenyint, o la desaparició de les fronteres i els límits intercalant-se ambients i escenaris sense cap sentit són hereus de les paranoies esquizoides de Dick. Les relacions humanes que es donen entre els germans bessons (a Adaptation), o una escriptora i el seu entrevistat que, mica en mica es convertiran en criminals i fins i tot assassins, tenen lleugers tocs de la psicologia de la relació entre personatges de Highsmith. I així podríem continuar, veient com es filtra en totes les seves històries la veritable personalitat de l’escriptor.

Temes com el del fracàs i l’èxit, la humiliació, els jocs amb la realitat i la ficció (en moltes de les seves pel·lícules intervenen personatges amb el nom i les actituds de les persones reals) i el meta-cine i la meta-literatura plasmen la figura central de l’autor. La figura esperpèntica de l’escriptor i dels seus personatges, que son petits homenets fets a la seva imatge o almenys amb porcions d'ell mateix, deambulen en un món on qualsevol cosa és possible – des del passatge a la ment d’un actor de cine fins a la possibilitat d’ensenyar a una rata a menjar amb coberts – intentant comprendre el sentit de la trama i al mateix temps entendre una mica més el sentit de la vida.

Els personatges de Kaufman tenen molt d’ell mateix. El propi Kaufman afirma escriure sobre el què coneix, així que alguna cosa ha de tenir d’home insegur i amb poca facilitat per a comunicar-se amb el sexe oposat, com els protagonistes de “Being Malkovich”, “Human nature” i “Eternal Sunshine”. Així és de fet com es retrata a “Adaptation”.

 

Hi ha en Kaufman, com a l’estil visual de Grondy, quelcom de surrealisme i d’absurd, més en uns films que en d’altres. En primer lloc en el seu sentit de l’humor, especialment present a “Malkovich” i a “Human Nature”, però que també fa acte de presència en els seus altres films. Recordem que Kaufman va començar escrivint per a una revista humorística i treballà de guionista en més d’una sèrie d’humor de televisió.

[enrere]  [segueix]