articles > cinema > La Finestra psicòpata

La Finestra Psicòpata 

Els psicòpates més memorables del cinema

Per Eduardo Grañana Damaret - 12/03/2007

De la mateixa manera que és impossible concebre el cinema sense els seus herois i heroïnes, també és impossible fer-ho sense tenir en compte als seus malvats.

Dins aquest subgènere de personatges, els que han adquirit més força des la meitat del segle passat, fins als nostres dies, han estat sens dubte, els psicòpates, i tot això gràcies, en part, a la pel·lícula de 1960 Psicosis, on el seu director, Alfred Hitchcock, crea un estereotip de psicòpata que molts directors, han agafat prestat per als centenars de psycho-killers, que han envaït les grans pantalles de la darrera meitat del segle i principis de l’actual.

De Jack a Norman. Els primers psicòpates del cinema.

Seria un error, no començar aquest article sense anomenar, primer que ningú, uns dels psicòpates que més rius de tinta a fet córrer des de la seva aparició. Estem parlant sens dubte de Jack l’Esbudellador. Aquest personatge de l’Anglaterra de finals del segle XIX, ha estat inspiració per a molts cineastes que han intentat portar-lo a la gran pantalla, la majoria de cops sense gran èxit, com ho demostren els ja oblidats films El vengador (Maurice Elvey, 1932) o Jack el destripador (John Brahm, 1944). Però el seu mite, també ha deixat algun que altre clàssic al cinema, el més conegut La caja de pandora dirigida l’any 1928, per G.W. Pabst. Tot i que el film no se centra en els actes de l’assassí de Whitechapel, el director sí que ens mostra, en un majestuós últim acte de la pel·lícula, com, a través d’un conjunt de signes, discorren els pensaments d’aquest personatge que acabaria amb la vida de Lulú. A més, la mescla entre sexualitat i mort, representada per Lulú i el seu assassí, respectivament, van formar una unió quasi inseparable en els futurs films de psicòpates.

Al poc temps, quant Fritz Lang va estrenar l’any 1931 M, el vampiro de Düsseldorf, va posar davant la pantalla un nou tipus de psicòpata desconegut fins aleshores. El nou assassí en sèrie, s’havia convertit ara, en un tipus corrent, de complexió física dèbil, amable amb les seves víctimes, i que fins i tot, podia causar certa simpatia o pena a l’espectador, però sobretot, el nou psicòpata reconeixia que els seus crims eren comesos com a conseqüència d’una malaltia, la psicosis. Amb aquest film, el nou psicòpata s’aproxima més a la figura de Norman Bates (Psicosis, 1960) que a les anteriors de Jack l’esbudellador.

El vulgarment conegut com el vampir de Düsseldorf, era, en la vida real Peter Kurter, un ciutadà alemany dels anys vint amb tendències pederastes que mai va alçar sospites sobre la gent que l’envoltava degut a un comportament exemplar. La seva tendència a degollar, violar i, fins i tot, beure’s la sang de les seves víctimes (nou en total, segons el film), van ser els ingredients necessaris per a que el genial director alemany, dugués a la gran pantalla aquesta història, que es va repetir dues vegades més en els remakes M del director Joseph Losey en 1951 i El asesino de Düsseldorf de Robert Hosein en 1965. Dues versions més modificades, per l’accentuació dels actes de l’assassí foren El cebo (Ladislao Vajda, 1958) i El asesino de tontos dirigida pel mexicà Servando Gonzélez en 1963.

Precisament va ser Peter Lorre, (l’encarregat d’encarnar al vampir de Düsseldorf) qui tretze anys després, interpretant al doctor Einstein, es convertiria en còmplice d’un altre psicòpata, responsable, aquest cop de dotze morts. Ho va ser gràcies al sempre moralment correcte Frank Capra, en la comèdia negra Arsénico por compasión. En aquesta ocasió un recent casat Mortimer Brewster (Cary Grant) durant una visita a les seves ties, Martha i Abby (J. Adair i J. Hull) descobreix que aquestes, són responsables de la mort de dotze senyors, segons elles, per fer un acte de caritat. Durant la seva estança apareix el seu germà de forma inesperada acompanyat del doctor Einstein (escena aquesta, que fa honor a uns altres malvats del cinema, els monstres de la Universal), que desprès d’assabentar-se que les seves ties han comès el mateix nombre d’assassinats que ell, intentarà superar-les mitjançant la mort del seu propi germà.

Tot i que Martha, Abby i el seu nebot Jonathan han estat responsables de la mort de vint-i-quatre persones, mai han estat considerats com grans psicòpates del cinema, però el que no podem negar és, en gran part gràcies a ells, que els psicòpates no tants sols els trobarem dins els thrillers o els films de misteri, si no que també tenen cabuda dins la comèdia, com tantes vegades s’ha demostrat, sobretot a partir de la dècada dels 90 en pel·lícules com Pulp Fiction o Justino, un asesino de la tercera edad.

Però no seria fins al 1960, el naixement dels films de psicòpates tal i com s’entenen avui en dia. Amb l’estrena de Psicosis del cineasta anglès Alfred Hitchcock, naixien els veritables films de pshyco-killers, i Anthony Perkins, seria l’encarregat de representar a aquest nou psicòpata. Aquest cop, l’espectador no sols reconeixerà al psicòpata com un malalt mental, com ja va passar amb l’assassí de Düsseldorf, si no que s’assabentarà del perquè d’aquests actes, introduint-se en la seva ment, de forma molt més objectiva que ho va fer el director alemany G.W. Pabst en La caja de Pandora.

Reencarnant al mateix Ed Gein, Norman Bates, es presenta com un tipus amable i tímid, que acabarà ensenyant la seva personalitat més malvada, mitjançant l’assassinat de dues víctimes i amenaçant, en un angoixant últim pla, al mateix espectador.

[segueix]