articles > cinema > La Finestra psicòpata

La Finestra Psicòpata 

Sang, Fetge i més sang. Psicòpates en la dècada dels setanta i vuitanta.

Quant Alfred Hitchcock va obrir la caixa de pandora l’any 1960, un allau de psico-killers van envair les grans pantalles amb uns trets comuns, que avui en dia s’han convertit en clàssics d’aquest tipus de cinema: camera subjectiva amenaçant, llocs maleïts, predicadors bojos advertint del perill que corren les futures víctimes, però sobretot, l’adolescent com principal víctima potencial.

Aquesta gran invasió, pren el seu punt àlgic amb La matanza de Texas, dirigida per Tobe Hoper l’any 1974, i va atorgà una gran influencia en molts films posteriors de la dècada dels 70 i principis dels 80, com La noche de Halloween (John Carpenter, 1978), Viernes 13 (Sean S. Cunningham, 1980) o Maniac (W. Lusting, 1980), la majoria d’ells amb una gran acceptació per part del públic com bé ho demostren el gran nombre de seqüeles que segueixen (La Noche de Halloween, per exemple compta amb vuit seqüeles), però mai va ser superat. Fets com ser elegida millor pel·lícula de 1974 en el festival de Londres, la adquisició d’una còpia pel Museu d’Art Modern de Nova York i una recaptació de 31 milions de dòlars, així ho demostren.

El film és una lliure adaptació de la història d’Ed Gein, el mateix utilitzat per Hitchcock en Psicosis, però aquest cop, el seu director ens el mostra més sanguinari que mai, quasi traspassant la lleugera línia que separa el cinema dels psycho-killers del cinema gore i envoltat d’una família de psicòpates que dins una atmosfera macabra fa d’aquests films uns dels més terrorífics de la història del cinema.

Quant pareixia que els assassins en sèrie no podien ser més sanguinaris, una llarga llista de pel·lícules dedicades als psicòpates venguts del més enllà, ho desmentia. Encapçalats per Freddy Krueger i el gran nombre de parts que van seguir Pesadilla en Elm Street ( Wes Craven, 1984) i seguit per Chucky en el film de Tom Holland de 1988 Muñeco diabòlico, van fer dels anys 80, una dècada carregada d’assassins fantastiques que es va completar amb psicòpates reencarnats amb cotxes, com a Christine (John Carpenter, 1983), amb ascensors (El ascensor, Dick Maas, 1983) i posteriorment en frigorífics (The refrigerator, Nicholas Jacobs, 1992). Tant Freddy Krueger, com tots els “seus seguidors”, composen un psicòpata que serà capaç de mesclar en un mateix film, por, bon humor i molta sang (traspassant definitivament la frontera del cinema dedicat als psycho-killers al gore) i tot amb un pressupost molt baix.

Psicòpates d’avui i del demà. Una mirada als nous psicòpates del cinema.

 

Però el públic acabaria cansant-se de tanta sang i de les interminables seqüeles que envaïen els cinemes dels cada vegada més desmitificats psicòpates ( Pesadilla en Elm Street, compta per exemple amb vuit parts, i La matanza de Texas amb dues més, però de menor qualitat), i els anys noranta es van caracteritza per l’aparició de dos nous tipus de psicòpates cinematogràfics.
El primer grup d’aquests nous tipus, protagonitzat per Hannibal Lecter en tres pel·lícules: El silencio de los corderos, Hannibal i El dragon rojo. El psicòpata posseïa un perfil molt característic: menys sanguinari que els seus antecessors però igual de perillós, amb una gran intel·ligència que utilitza per confondre als seus enemics (aquests cop ja no són adolescents) i planificant sempre els seus actes de forma quasi perfecta. El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) va representar la tercera gran aportació al cinema dels actes d’Ed Gein, reencarnat aquí amb el pseudònim de Buffalo Bill, el qual acabarà ser detingut per l’ F.B.I. mitjançant l’ajuda (i les confusions) d’Hannibal Lecter, que cal recordar-ho, ja va ser aparèixer a la gran pantalla l’any 1987 amb el film Hunter, del director Michael Mann. Altres psicòpates importants d’aquests grup i que compartien característiques similars són: Catherine Tramell en Instinto básico (P. Verhoeven, 1992) i els anònims assassins dels films, Seven (David Fincher, 1995) i més recentment Última llamada (J. Schumacher, 2003).

L’altre dels grups, va arribar amb el renaixement del, ja típic, psicòpata emmascarat, subgènere conegut com slasher i que troba les seves arrels en La noche de Halloween. Tot i la bona acollida inicial amb la pel·lícula Scream, del director Wes Craven, l’any 1996, la pantalla va tornar a inundar-se de films i seqüeles de menor qualitat, com Sé lo que hicisteis el último verano (Jim Gillespie) l’any 1997 o Un San Valentín de muerte (J. Blanks, 2001), que van acabar fracassant en taquilla i avorrint de nou als espectadors .

Però el cinema, com la vida, és un cicle, i amb l’entrada al nou segle, el perfil del psicòpata cinematogràfic torna a virar, però seguint conservant tendències molt característiques, com la conservació del anonimat fins al final del film o l’atac a persones, que segons els mateixos psicòpates, tenen un comportament moral incorrecte. De tots ells, el que ha adquirit més èxit en les pantalles és l’enigmàtic i sanguinari psicòpata de la trilogia Saw, començada per Jam Wan l’any 2004 i continuada per D. L. Bousman en el 2005 i 2006.

El proper psicòpata cinematogràfic arribarà amb l’estrena de la nova pel·lícula dedicada a Hannibal Lecter, Hannibal Rising, el seu director, Peter Webber ens vol mostrà tot allò que va impulsar a Hannibal al seu desig de matar i al seu canibalisme, a través d’una ullada a la seva traumàtica infantesa i adolescència, mitjançant un film que no deixa de banda les noves tendències sanguinolentes i martiritzadores dels actuals psicòpates.

[enrere]