articles > cinema > tom ripley

La Finestra Psicòpata 

Tom Ripley

Per David Fajardo - 12/03/2007

Tom Ripley no es pot considerar un psicòpata en el sentit estricte de la paraula; és un assassí, no hi ha dubte, però té molta classe, es un tipus carismàtic que vol prosperar. Aquesta és una de les raons (la supervivència és l'altra) que el porten a matar i que constitueixen la base de la seva faceta més perillosa.

Tom Ripley és un personatge sorgit de la ment de Patricia Highsmith del qual va escriure cinc novel·les; a més ha estat adaptat al cinema en quatre ocasions i en circumstàncies ben variades. El personatge ha pogut escapar de les sèries fílmiques producte de la indústria menys preocupada per la qualitat i ha mantingut uns estàndars a pantalla mitjanament decents, quan no excel·lents. Les cares de Thomas Ripley són moltes, variades i totes magníficament interpretades i això no ho poden dir tots els personatges literaris.

Biografia literària

La vida de Tom Ripley queda perfectament reflectida en les novel·les que sobre ell va escriure Patricia Highsmith, que el va retratar en diferents fases de la seva existència. El primer cop que apareix és a la novel·la 'El talento de Mr. Ripley' de 1955 on és presentat com un jove capaç de viure de les seves particulars habilitats: la mentida i la falsificació. Tom és contractat per l'home de negocis Herbert Greenleaf per viatjar a Itàlia i convèncer el seu fill, Dickie Greenleaf, de tornar a casa. Dickie, un noi ric i malcriat que només pensa en viure, pren Ripley com a protegit i aquest ben aviat s'enamora de la personalitat i la forma de vida del jove hereu. Tant és així que acaba assassinant-lo i prenent la seva personalitat fins el punt que acaba convertit en Dickie; els problemes començaran quan s'hagi d'enfrontar a la família i els amics del vertader Greenleaf, situació que l'acabarà obligant a cometre més assassinats i a ser perseguit per la policia. Poc ens revela Highsmith en aquesta novel·la de la història del personatge prèvia al seu viatge a Itàlia, només que va créixer a Boston amb una tia que el maltractava i que va marxar a Nova York quan tenia 18 anys.

'La máscara de Ripley' (1970) ens situa vuit anys després amb Ripley vivint sense problemes econòmics a França. Tom està casat amb Heloise, una noia rica que sospita, però no vol saber res, de les activitats criminals del seu marit. La fortuna de tots dos és enorme, però Ripley l'ha aconseguit venent noves obres falses d'un pintor que ja porta uns anys mort. Un especialista en art viatja a França per qüestionar l'autenticitat de les obres i l'autor de les falsificacions vol confessar per qüestions de consciència. Tot això portarà a Ripley a fet tot el que sigui necessari, fins i tot matar, per conservar la seva forma de vida. 'El juego de Ripley' (1974) ens presenta el personatge uns anys després a la mateixa situació, amb parella i una vida estable. En aquesta ocasió, després de rebre una oferta per assassinar un parell de persones, decidirà involucrar en el treball a un veí del poble que l'havia insultat. Tot, evidentment, es complicarà i serà el primer cop on veiem un cert gest d'humanitat per part de Tom quan ajuda el seu veí, encara que això no evitarà que l'espiral de violència segueixi creixent al seu voltant.

'Tras los pasos de Ripley' (1980) situa l'acció de la novel·la a Berlin on Ripley es traslladarà amb un nou amic, Frank Pierson, un noi de setze anys sospitós d'haver matat al seu pare. Tom el troba interessant i intenta ajudar-lo a prosperar però tots dos acabaran immersos en una complexa història de segrest i traïció de la qual Ripley, com sempre, intentarà sortir sense cap conseqüència. La darrera novel·la, publicada l'any 1991, 'Ripley en peligro', ens retorna el personatge al seu escenari habitual a França, amb la seva dona i amb el passat com a enemic principal. Una parella, els Pritchard, comencen a qüestionar Ripley sobre la seva relació amb un marxant d'art que va desaparèixer després de visitar-lo; el xantatge i la venjança entraran en aquesta ocasió a formar part de la vida d'un impertorbable Thomas Ripley.

Adaptacions al cinema

 

Tímid i fred, Tom Ripley és un personatge excepcional, un assassí que autojustifica els seus cops en la supervivència i en la necessitat d'una vida plena de diners i comoditats. Les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les de Highsmith són ben especials i com a mínim tenen un nivell de qualitat considerable; els actors que l'han interpretat són tots estrelles en el cinema passat o actual i no és cap pèrdua de temps passar una tarda revisant les diferents aproximacions al personatge. Repassem-les.

A pleno sol (A plein soleil)

França i Itàlia, 1960. Director: René Clement. Guió: René Clement i Paul Gégauff. Actors: Alain Delon (Tom Ripley), Maurice Ronet (Dickie Greenleaf), Marie Laforet (Marge Duval), Billy Kearns (Freddy Miles).

 

'A pleno sol' és una pel·lícula de René Clement, que també s'encarrega del guió amb Paul Gégauff i compta amb música de Nino Rota. Adapta la novel·la "El talento de Mr. Ripley" i es considera un dels clàssics del cinema Francès; el paper de Tom Ripley recau en aquesta ocasió en Alain Delon i el va acabar de convertir en mite eròtic. És una pel·lícula que recull gran part de les característiques de la 'nouvelle vague' francesa, hi ha gran quantitat d'exteriors, la llum natural és molt important a l'hora de fotografiar i no es fan servir complicats escenaris artificials que podrien encarir la producció; la improvisació pròpia d'algunes d'aquestes obres és difícil de detectar en aquesta producció donat el seu respecte per la novel·la de Patricia Highsmith. René Clement és respectuós amb la història i sobretot amb la personalitat de Ripley, que se'ns presenta com un noi atractiu i intel·ligent, capaç de mentir fàcilment i amb una obsessió per prosperar que moltes vegades convida a l'espectador a posar-se a favor d'una persona que objectivament és indesitjable. Delon construeix un Ripley màgic, un encantador de serps que t'atrapa a la pantalla amb uns ulls, un somriure i un físic realment atractiu.

El amigo americano (Der Amerikanische Freund)

Alemanya i França, 1977. Director: Wim Wenders. Guió: Wim Wenders. Actors: Dennis Hopper (Tom Ripley), Bruno Ganz (Jonathan Zimmermann), Liza Kreuzer (Marianne Zimmermann), Gérard Blain (Raoul Minot).

 

Wim Wenders va adaptar la novel·la "El juego de Ripley" donant a Dennis Hopper el paper de Ripley; Hopper és l'únic dels actors que han interpretat al personatge que l'ha donat un veritable caràcter de psicòpata. Pels altres actors, Tom Ripley és un assassí amb classe i atractiu, per Hopper és un assassí que no sent cap empatia per la gent que l'envolta i que amb una mirada embogida no dubtarà en implicar un pobre home (un excel·lent Bruno Ganz) en una sèrie d'assassinats sense sentit. Ja l'estètica és completament diferent de la resta d'interpretacions, Hopper té aspecte de cowboy i maneres del mateix, una actitud dissident i allunyada de la humanitat; la seva interpretació és plena de força i de matisos i perfectament acompanyada per les de Bruno Ganz i Lisa Kreuzer (que interpreten al matrimoni que caurà a la teranyina de violència de Ripley). Wenders construeix un film de gran qualitat, una adaptació magnífica de la novel·la de Highsmith, amb personatges ben definits, uns diàlegs encertats i un ritme que combina la cadència pausada de les relacions entre els personatges amb l'energia de les escenes d'acció.

El talento de Mr. Ripley (The talented Mr. Ripley)

Estats Units , 1999. Director: Anthony Minguella. Guió: Anthony Minguella. Actors: Matt Damon (Tom Ripley), Jude Law (Dickie Greenleaf), Gwyneth Paltrow (Marge Duval), Philip Seymour Hoffman (Freddy Miles).

 

Després del seu èxit amb 'El paciente inglés', Anthony Minghella es va decidir per adaptar de nou la primera aparició literària de Tom Ripley, la novel·la del mateix títol. En aquesta ocasió va triar Matt Damon pel paper de Tom, Jude Law per interpretar Dickie Greenleaf i Gwyneth Paltrow com la núvia de Dickie. Tom torna a ser un jove atractiu, intel·ligent i ambigu (en aquest cas fins i tot sexualment ambigu) que demostra un gran encant i la capacitat per atreure a gairebé totes les persones que es troben al seu voltant. És un Ripley més canviant, menys clar que Delon i Hopper, de vegades sembla una mica maldestre però sempre provoca que et preguntis si sota aquella equivocació no hi ha una intenció oculta. La relació amb Dickie creix naturalment durant la primera part de la pel·lícula, arriba fins a un malentès de caràcter sexual i culmina amb l'assassinat del jove Greenleaf; a partir d'aquí Damon prendrà la seva vida i creixerà la seva faceta més dolenta i obscura. Minguella opta també per un ús recurrent dels exteriors i una fotografia molt lluminosa i de gran bellesa per representar aquests ambients; de ritme lent, completament dedicada als seus personatges, és una versió tan acurada i encertada com la de René Clement i tant actors com director entenen perfectament l'esperit que hi ha sota de l'obra.

El juego de Ripley (Ripley's game)

Itàlia, Regne Unit i Estats Units, 2002. Director: Liliana Cavani. Guió: Liliana Cavani. Actors: John Malkovich (Tom Ripley), Dougray Scott (Jonathan Trevanny), Lena Headey (Sarah Trevanny), Ray Winstone (Reeves).

 

Aquesta nova adaptació de la novel·la de Highsmith no podia ser més diferent de la signada per Wim Wenders. Si allà Wenders optava per un Ripley més psicòpata i completament allunyat de la humanitat, aquí la directora Liliana Cavani deixa el personatge en les mans d'un inspirat John Malkovich. El seu Ripley és educat, seré i sobretot, està enamorat d'una concertista; s'ha enriquit amb obscurs tractes relacionats amb el món del art i viu una vida tranquil·la. No obstant, quan un dels seus veïns l'ofengui no tindrà cap pietat d'ell (almenys inicialment) i l'introduirà en el seu món habitual, el de l'assassinat i l'engany. En aquesta faceta, Tom Ripley es mostrarà un altre cop letal, sense demostrar cap sentiment i amb una habilitat més que suficient per sortir d'una situació que superaria a qualsevol altre. La versió de Wenders té un caràcter més diferenciat que la de Cavani, més encert a l'hora de reflectir les relacions entre els personatges i uns actors més convincents: el film de Cavani gaudeix de la presència de Malkovich però Dougray Scott no és capaç d'apropar-se a la interpretació de Bruno Ganz. Tot i això la pel·lícula és interessant, tot i ser la més fluixa de les quatre, i compta amb una bona partitura d'Ennio Morricone.