articles > cinema > ¿Qué se encuentra bajo el sombrero? i Uno por ciento, ezquizofrenia

¿Qué se encuentra bajo el sombrero? i Uno por ciento, ezquizofrenia 

Médem presenta a Barcelona dos documentals punyents

Per Òscar Bermell- 26/03/2007

L'esperança de vida d'una pel•lícula espanyola de ficció a la cartellera és efímera. Però existeix un producte força més marginal, el documental pot donar gràcies si algun cinema confia en exhibir-lo. Julio Médem va presentar als Cinemes Verdi de Barcelona ¿Qué se encuentra bajo el sombrero? i Uno por ciento, ezquizofrenia.

Vivim en un món en el que el màxim objectiu rau en aconseguir la perfecció. El culte al cos, als diners o a l'estatus amaguen l'autèntica realitat de la societat actual. Allò que molesta, que és lleig o que simplement s'allunya dels tòpics establerts s'amaga sota l'estora.

No és d'estranyar, doncs, que només dues sales en tot el territori espanyol tinguin la gosadia d'exhibir documentals que van més enllà de l'ideal estètic i social que ens volen transmetre. El passat dimarts, Julio Médem va presentar dos inquietants documentals sobre el misteri de la ment humana. Un fa referència al cas de la Judith Scott, una dona sorda amb Síndrome de Down i, l'altre, a l'incòmode i distorsionat món de l'esquizofrènia.

Resulta curiós, si més no, que es presentin dos documentals a la vegada. Suposo que alguna cosa hi té a veure la peculiar situació d'aquest format a Espanya. En aquest sentit, Médem va denunciar la dificultat que tenen els documentals per a fer-se un lloc en el mercat audiovisual espanyol. Els festivals estan plens de bons documentals que no arriben a projectar-se mai al cinema. Per això, Médem va agrair el Cine Verdi a Barcelona i el cine Golem Alphaville de Madrid per ser les dos úniques sales del país on el públic podrà gaudir del visionat. Tenint en compte la situació, el productor basc va considerar que “el fet de poder exhibir aquests documentals ja és tot un èxit”

La televisió, doncs, representa l'única sortida per a la majoria de documentals. Però segons Médem “els paguen a un preu molt inferior al de les pel•lícules de ficció”. En definitiva, implicar-se en un projecte d'aquest tipus suposa una pèrdua de diners només compensada per la voluntat de donar veu a uns col•lectius silenciats. El to i les paraules de la roda de premsa deixen anar un cert ferum de crítica institucional. Tots els inconvenients que ha de passar un documental m'empenyen a sospitar que resulta incòmode donar a conèixer certes realitats. Censura soterrada?

Judy Scott, una història plena d'interrogants

Però si per endavant coneixen que perdran diners que pot motivar a realitzar un documental? Comencem per ¿Qué se encuentra bajo el sombrero?. La Lola comenta que comparteix una filla amb Síndrome de Down amb el Julio Médem. En una de les moltes revistes sobre aquest tema que rep, doncs, llegeix per primer cop la història d'una artista outsider, el seu nom és Judy Scott i viu a Califòrnia. Una fotografia de l'artista abraçada a una de les seves obres l'acaba de convèncer. L'Iñaki Peñafiel busca un projecte per rodar i no dubta en proposar-li aquesta història.

La Lola es dedica a la pintura i es veu doblement motivada. Per si això fos poc, tot dos quan comencen a preparar el projecte descobreixen que la Judy té una germana bessona, la Joyce Scott. Quan tenien sis anys les van separar. La Judy va ingressar en una residència per a discapacitats. El tracte que en va rebre d'ells no és gens clar. La germana sospita que es van aprofitar del seu estat per a experimentar amb drogues. La Judy és sorda i muda però van trigar trenta-sis anys en detectar-ho. Ni sent, ni parla, ni ha après el llenguatge de signes. El seu món esdevé tot un misteri. Ja de gran la seva germana sent una crida en el seu interior. La Joyce Scott, decideix fer-se'n càrrec de la custòdia.

Al cap de dos anys de viure plegades, s'assabenta de la creació d'un centre d'art, el Creative Growth Art Center d'Oakland (Califòrnia). El centre no funciona com a teràpia ni amb finalitats educatives. Simplement esdevé un taller d'art, on la gent crea i fa el que vol i quan vol. Aquest fet li canviarà la vida. La Judy es passà dos anys omplint fulls de gargots en forma d'espiral. No és fins l'arribada d'una escultora que duu tot tipus de fils que la Judy comença a crear, apartada de la resta de companys. Utilitzant tot tipus de materials comença a teixir, nuar i entrellaçar tot tipus de material. Pren tot allò que li cal per l'escultura, sigui o no d'ella. Mai ha sentit parlar de robar. Com bé diu el director del centre “La Judy fa les paus i ens retorna amb la seva obra tot el que ha manllevat”.

Va aprendre a comunicar-se, a dir la seva a través del seu art. Va començar a posar-se barrets i mocadors estrafolaris al cap. La seva germana hi intueix en les seves escultures tot un seguit de lligams afectius, de patiments interiors, de riures i plors, d'incomprensions i d'agraïments... però l'única certesa que ens queda és la d'una obra d'una expressivitat plàstica capaç d'integrar-se en el mercat d'art nord-americà.

La sinceritat i humanitat del projecte va obrir les portes als equips tècnics des de bon començament. Va ser un mes de rodatge. Eren els primers en entrar i els darrers en sortir Aquesta implicació afirma Lola Barrera “m'ha canviat el rumb de la vida. El meu pròxim projecte consisteix a construir un centre de les mateixes característiques del Creative Growth Art Center d'Oakland”. Tot i que la Judy va morir fa un parell d'anys en ple muntatge del documental, l'Iñaki Peñafiel es va sentir ajudat. El resultat ha estat aquest colpidor i elegant documental amb el que tant el centre com els familiars de la Judy van quedar plenament satisfets. Sense necessitat d'un paternalisme barroer, doncs, ens despulla de totes les distraccions de la vida. Ens deixa completament nuus, davant d' una dimensió que uneix totes les persones pel fet de ser persones.

[segueix]