articles > cinema > terror coreà

 

Cinema de Terror Coreà

Per Jordi Codo - 26/03/2007

A l’ombra del cinema japonès, els films de terror coreans no han tingut una gran repercussió ni han exercit una influència decisiva en el panorama internacional. Com a prova, el fet que, fins a la data, només s’ha estrenat a Espanya un títol d’aquestes característiques, “2 hermanas” (2004) de Kim Jee-woon, que va passar gairebé inadvertit a la cartellera. No falten les raons que ho expliquen.

La producció d’aquest tipus de pel·lícules és molt inferior en el si de la indústria sudcoreana que en la del seu veí. A més, l’evident influència que en molts casos exerceixen els films nipons –a Corea, i a tota Àsia–, fa que moltes vegades es vegin aquests productes com simples calcs més o menys aconseguits, que aviat passen a engrandir el nostre racó mental destinat al terror asiàtic. El cinema coreà de terror, però, està demostrant repetidament els seus mèrits particulars, que el fan mereixedor d’una atenció específica.

Des que el cinema coreà, en general, va experimentar una important revifada a principis dels 90 (el conegut com a “nou cinema coreà”), els gèneres fantàstic i de terror també hi han viscut un considerable auge. Després de dècades d’ostracisme en produccions de sèrie B que passaven amb més pena que glòria pels cinemes¹, actualment les històries de por generen productes respectats i influents, que es guanyen el favor del públic.

No és la intenció d’aquest breu article fer una anàlisi pormenoritzada de les principals característiques d’aquest “nou cinema coreà de terror”. El que em proposo a continuació és simplement enumerar i explicar succintament les que, al meu entendre, són les claus i els moments més crucials d’aquest fenomen. Serien:

El tret de sortida

 

L’any 1998 s’estrenen (a Corea) tres films que donaran que parlar: “Whispering Corridors” de Park Ki-hyeong, “The Quiet Family” de Kim Jee-woon i “Soul Guardians” de Park Kwang-chun. Tots tres van ser vistos en festivals internacionals, on van rebre elogis i van fer que molts crítics comencessin a mirar cap a l’Àsia per a adonar-se de la vitalitat i originalitat d’algunes de les seves cinematografies, particularment la coreana.

“Whispering Corridors”, a més, va iniciar una saga de pel·lícules (que ja va per la quarta entrega) sota el títol genèric de yeogo goedam, que es podria traduir com “històries terrorífiques de noies d’institut”. En un apartat posterior m’estendré a aquest respecte.

“The Quiet Family” va ser, sense dubte, la que més va sorprendre de totes. El seu director, Kim Jee-woon, va realitzar una improvable fusió del gore amb la comèdia absurda, en la història d’una atípica família que regenta un hotel i els seus esperpèntics hostes (des d’unes velles que espanten els esperits a base d’escopinades fins a uns espies nordcoreans). Lluny dels cànons del terror clàssic, “The Quiet Family” és la que millor ha conservat el seu prestigi amb els anys, i a Kim el tornarem a trobar poc després marcant una altra fita important del gènere.

“The Soul Guardians”, en canvi, ha estat ja gairebé oblidada. No és estrany, doncs es tracta d’un producte de consum fàcil i ràpid, un thriller terrorífic sobre sectes satàniques i possessions infernals, on el més destacat són els efectes visuals, que en bona mesura van ser els que li van permetre obtenir uns bons números a les taquilles.

Buscant referents

L’èxit d’alguns films de terror va multiplicar en els següents anys l’interès per produir-ne. En aquests casos les presses solen dur a triar l’opció fàcil de transitar camins ja oberts per altres (i amb fortuna), i així la indústria coreana va optar per fer les seves pròpies versions dels grans èxits del cinema japonès i nord-americà (els dos grans referents).

Inevitablement, el primer en aparèixer va ser un remake de la japonesa “Ringu”, “Ring Virus” (dir. Kim Dong-bin, 1999). El més curiós és que un altre succedani d’aquella, “Phone” (dir. Ahn Byeong-ki, 2002), que substituia la cinta de vídeo per un telèfon mòbil, va inspirar la cinta japonesa “Llamada perdida” de Takashi Miike. La influència, doncs, és recíproca.

Pel que fa al cinema de Hollywood, “Bloody Beach” (dir. Kim In-soo), “Nightmare” (dir. Ahn Byeong-ki) i “The Record” (dir. Kim Gi-hun, Kim Jong-seok), totes tres l’any 2000, volien ser l’equivalent de films com “Sé lo que hicísteis el último verano” o “Scream”. Els pobres resultats obtinguts en aquests casos, probablement es deuen a la falta de pràctica amb un tipus de pel·lícules de concepció importada.

 

1.En aquest sentit és graciós fer referència al cas de Nam Ki-nam, cineasta amb una habilitat especial per a rodar simultàniament i en temps rècord diverses pel•lícules de pressupost mínim i qualitat més que discutible, sempre per encàrrec de productores que es veien apurades per complir amb la quota de producció (una llei obligava a estrenar un nombre mínim del films coreans per tal de poder importar pel•lícules estrangeres). Moltes de les seves pel•lícules eren històries de terror.

[segueix]