articles > cinema > es roda...

Visitem el rodatge 

"No me pidas que te bese porque te besaré"

Per Laura Revuelta - 02/07/2007

Quan arribem al restaurant El Xalet, situat a un lloc privilegiat de la muntanya de Montjuïc, el dia gris no ens impedeix gaudir d’unes inigualables vistes sobre la ciutat de Barcelona. Allà s’afana l’equip de rodatge del primer film com a director d’Albert Espinosa, guionista de Planta Cuarta, Tu vida en 65” o Va a ser que nadie es perfecto, que s’ha reservat també un paper principal en la producció, a més de ser l’autor del guió.

Quan fem acte de presència s’està rodant una escena, amb l’skyline de Barcelona de fons i tres dels protagonistes del film: el propi director, Albert Espinosa, Eloy Azorín (Los Borgia, La Noche del Hermano, Guerreros, Todo sobre mi madre... ; Hospital Central (TV)), que interpreta el personatge d’ Albert (una coincidència de noms que causa unes quantes confusions a l’hora de treballar, ens confessa l’actor, rient) i Teresa Hurtado de Ory (ha aparegut a Trece Rosas, Astronautas o Va a ser que nadie es perfecto, entre altres), que interpreta a la xicota d’aquest, Helena. En aquesta comèdia, Albert és un jove que està a punt de casar-se amb Helena, però cada cop té més dubtes sobre els seus sentiments. Pressionat pel seu amic David, interpretat per Albert Espinosa, que l’insta a que afronti la situació, intenta refugiar-se en un vell somni, aprendre a tocar la guitarra. L’ajudaran a aconseguir-ho uns amics una mica “especials”, interpretats pels joves Pablo Rivero (vist a Cuéntame a la televisió o a films com La Noche del Hermano o El Chocolate del Loro), Jan Cornet (el vam veure també a La Noche del Hermano, el 2005), Rebeca Comerma (ha aparegut a la majoria d’obres de teatre escrites per l’autor del guió), Andreu Rifé (Va a ser que nadie es perfecto, de Joaquín Oristrell) i Golan Josef.

El film, narrat en clau de comèdia, com les dues obres teatrals en les quals es basa – El Club de las Pajas i l’obra de mateix títol que la pel·lícula – parla doncs de l’evolució del protagonista, que aprendrà no només a tocar la guitarra sinó també a plantejar-se allò que realment és important per a ell, i a reconèixer els seus veritables sentiments. Preguntat pel personatge, Eloy Azorín el defineix com “un noi indecís sobre si estima o no estima realment a la seva xicota. Tenen una relació que ja dura molt, set anys, una relació molt estable, i molt còmoda. De fet, ara hi ha moltes relacions així, que són molt còmodes. I l’Albert té una crisi, perquè és un noi que sempre ha fet allò que havia de fer, allò que s’esperava que fes.” L’actor, xerraire i somrient, sembla encantat amb el seu personatge i amb l’Albert Espinosa, a qui qualifica “de gran estimulador d’actors”. Per la seva banda, la Teresa Hurtado, els ulls blaus de la qual impressionen molt més en persona, descriu el seu personatge, la futura esposa del protagonista, com una noia que “està enamorada de l’Albert, creu que és l’home de la seva vida, i veu la boda com un pas més. Ella sap que el seu nòvio necessita espai i confia en que la seva crisi li passarà. És David, l’amic del protagonista, qui el forçarà a dir-li a ella la veritat.”

Aquest és el personatge que s’ha reservat el guionista i director, l’Albert Espinosa, que confessa obertament que fer totes tres feines, lluny de representar una càrrega extra de pressió, ha suposat un gran plaer. De fet, ens explica, s’ha posat a dirigir el film perquè volia atorgar-se un paper protagonista, perquè volia fer d’intèrpret, cosa que fins ara cap director li havia permès. Així doncs, declara que el temps de rodatge suposa un dels més feliços de la seva vida, ja que tothom l’obeeix. A part d’això, disposa d’un equip tècnic molt solvent en el qual confia absolutament, i per això, diu, “s’ho està passant pipa”. Defineix el seu personatge com el típic “amic pajillero”, que surt de la barreja de dos personatges pertanyents a les dues obres de teatre en les quals es basa el guió. “La pel·lícula barreja palles i gent especial, en cert sentit dos temes que s’assemblen molt i que sovint es tracten únicament des de la vessant humorística, però mai amb tendresa. Jo he volgut tractar el tema de les palles amb tendresa, i també trencar tòpics i acostar a la gent discapacitada mental o “especial”. Aquest ha estat una preocupació de l’Albert Espinosa en gairebé totes les seves obres anteriors, siguin teatrals o guions que han donat lloc a produccions d’èxit. “El cinema està ple de tòpics”, declara. “Quan vaig escriure Planta 4ª vaig intentar lluitar contra el tòpic de que el càncer sempre havia de ser el nen sense cabell, amb quimioteràpia, trist i sempre morint.(...) A Va a ser que nadie es perfecto vaig fer el mateix amb els cecs, coixos i sords. Jo mateix com a coix estava fart dels estereotips, amb el rollo de la cama de fusta, amb els mateixos acudits... Ara, amb No me pidas que te bese porque te besaré, faig un pas més en el meu cinema dirigint la història, i aquest cop parlo del món dels discapacitats mentals, tot i que jo sempre els he anomenat especials... perquè quan estàs amb ells, sempre et fan sentir especial i molt afortunat.”

De fet, els “especials” ajuden el protagonista amb l’altre gran tema del film, saber si s’estima o no s’estima a algú. Segons explica el director, aquest és un dels grans esquers de la història, perquè són els “especials” els qui ofereixen al protagonista un truc per saber si estima o no la seva nòvia. “Va ser un gran plaer rodar amb els actors que fan els papers d’especials”, comenta, “quan estaven en pantalla no podíem competir amb ells en absolut, perquè omplien la pantalla del tot. Però també va suposar un repte, perquè donades les característiques dels personatges, no era convenient que sortissin i entressin del paper constantment, per tant, vam haver de rodar amb dues cameres.” El director té dos referents clars a l’hora de rodar, en quant al tipus de fotografia, com són Cuenta Conmigo (Rob Reiner, 1986) i Los Juncos Salvajes (André Téchiné, 1994), i ha intentat que les localitzacions aportessin quelcom més a la història, que potenciessin els diàlegs, que surten en un 70% de l’obra de teatre. “És una sort haver rodat l’obra dos o tres anys perquè ja sabem què és allò que emociona, i també allò que fa riure i allò que no funciona tant. És una tranquil·litat.”, diu.

Respecte al pla de rodatge, el director comenta que el guió s’ha anat retocant segons veia quines escenes funcionaven més, afegint dues o tres escenes noves i traient aquelles seqüències que funcionaven menys. “Tenim un pla i un somni i alhora”, diu, “que és arribar a Berlín. Per tant, procurarem tenir el film muntat per l’octubre, i després al febrer s’estrenaria a Espanya.” Per acabar, ens comenta que ha rodat algunes coses especialment per al DVD, perquè creu que a Espanya es fan DVD “molt lletjos” i que en canvi, tenen un gran públic potencial, per això ell tracta de tenir cura dels continguts que hi posarà. I amb aquesta afirmació arriba el moment de que s’emportin l’Albert a dinar perquè el rodatge ha de continuar a la tarda, i nosaltres aprofitem per fer el mateix.

[segueix]