1 de 2

“La invasión de los ladrones de cuerpos”

Per Eduardo Grañana Damaret - 03/09/2007

Cartell del film de Don Siegel

La novel·la de Jack Finney

No és cap secret que Hollywood combat la seva falta d’imaginació mitjançant remakes i seqüeles dels films ja clàssics. Ara, ens arriba a les nostres pantalles un nou remake ( i amb aquest ja van tres) d’un clàssic de la ciència ficció, “La invasión de los ladrones de cuerpos”.

"La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956)

El jove doctor Bennel arriba a la petita ciutat californiana de Santa Mira, degut a les insistents trucades de la seva infermera al•legant la quantitat de pacients que en els últims dies demanaven el seu servei. Misteriosament, quan aquell mateix matí es disposa a passar visita, el nombre de pacients ha disminuït. Durant la seva estada a la consulta rep la visita de Becky, un antic amor que li demana ajut, ja que la seva cosina, Wilma, sospita que el seu oncle no és en realitat el seu oncle. Més tard, un cas semblant, el d’un nen petit que amb la seva avia acudeixen a la consulta ja que el menut creu que la seva mare no és en realitat la seva mare.

Bennel, demana consell un veterà psiquiatra sobre els casos que ocorren, J. Kauffman, que diagnosticarà histèria col•lectiva degut a una preocupació per tot allò que passa al món, ja que aquest casos no són aïllats, sinó que afecten a un gran nombre dels ciutadans de Santa Mira. La preocupació del metge cessarà, però, serà aquella mateixa nit, quant un dels seus amics l’avisa de la troballa d’un estrany cadàver a la seva pròpia casa. El doctor Bennel junt a Becky, començaran llavors a investigar que s’amaga al darrere d’aquests cossos sense vida, l’estrany comportament que van adquirint alguns dels habitats de Santa Mira i les misterioses beines que adquireixen aspecte humà a mesura que creixen.

Fotograma promocional

“La invasion de los ladrones de cuerpos”, va ser estrenada en Estats Units l’any 1956, un any en que el país en general i Hollywood en particular estaven amenaçats per dos fets directament relacionats: el comunisme i la “caça de bruixes”. El senador republicà, Joseph McCarthy, va ser en gran part, el culpable d’amplificar aquesta paranoia de terror comunista i el líder indiscutible de la caça de bruixes, més tard anomenada "Red Scare". Hollywood, va tenir dues opcions per afrontar aquest conflicte, o bé passar desapercebut o posar-se de part de McCarthy, i Don Siegel, el director del film, va escollir la segona opció.

Basada en la novel•la de Jack Finney “Los ladrones de cuerpos”, el film és una clara al•lusió anticomunista amb un munt de missatges destinats a evitar aquest mal, com la negativa del protagonista a pertànyer a una nova espècie on tots seran iguals o el perill de la societat americana a “dormir-se” davant un perill tant imminent. Tot i que també són molts els que han volgut veure en aquesta pel•lícula una crítica al conservadorisme del senador, és innegable que el cinema americà de la dècada dels 50, i sobretot el de ciència ficció, ha tingut predilecció a comparar els malvats dels seus films amb les amenaces que requeien sobre EEUU com anys abans va demostrar el film "Los invasores de Marte" (W.C. Menzies, 1953) on aquest país és amenaçat per uns sers provinents del planeta roig.

“La invasión de los ladrones de cuerpos”, guarda un seguit d’estereotips típics, i ja clàssics del cinema de ciència ficció dels anys 50. Estereotips com el lloc dels fets, Santa Mina, una petita ciutat amb una tranquil•litat gairebé asfixiant que ben bé pot representar la idealització del somni americà. Allí tot té un ordre, i res surt dels límits del que és normal: el policia complirà amb la seva funció de posar multes sense por a represàlies per part dels afectats, el metge del poble serà estimat i respectat pels seus conciutadans i la població negra estarà, penso jo que per evitar qualsevol intent de promoure el moviment pels drets civils començats un any abans de l’estrena del film, totalment absent.

Ràpid, ràpid que ens agafen...

El segon d’aquests grans estereotips que trobem en el film, és sens dubte l’heroi. J. Bennell, metge de professió i amb una gran estima per la ciència en general, un punt paternal amb les dones que l’envolten, incrèdul sobre els temes que la ciència no pot explicar (però que tindrà que acceptar en un moment donat) i, per damunt de tot, un patriota que començarà sent respectat per aquells que l’envolten per acabar sent l’heroi que salva els EEUU. Dos moments del film, demostraran aquest amor que el protagonista sent cap al seu país: la contestació dirigida al convertit home-beina Kauffman, quan aquest li explica els beneficis de la nova societat (quin món! Nosaltres no som els únics sers que queden, ens destruiran) i l’advertiment a l’espectador, mirant directament a la camera, de que nosaltres podem ser les següents víctimes.

Els altres personatges secundaris compliran de forma normal el seu rol: Becky és trobarà sempre sota la protecció de l’heroi, però acabarà unint-se a l’enemic quan aquesta protecció cessi momentàniament; Wilma, l’altre personatge femení, acabarà sent una víctima fàcil degut a que no l’empara el propi doctor Bennell sinó que la protecció la rep de Miles, el pobre amic infeliç de l’heroi, el qual, el seu destí és més que previsible.

[puja]

[segueix]