

"La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956)
"La invasión de los ultracuerpos" (Philip Kaufman, 1978)
"Secuestradores de cuerpos" (Abel Ferrara, 1993)
"The invasion" (Oliver Hirschbiegel, 2007)
Escena final de "La invasión de los ladrones de cuerpos"
Invasion of the Body Snatchers (1978) - Trailer
"La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956)
"La invasión de los ultracuerpos" (Philip Kaufman, 1978)
"Secuestradores de cuerpos" (Abel Ferrara, 1993)
"The invasion" (Oliver Hirschbiegel, 2007)



Haurien de passar vint-i-dos anys per a que Philip Kaufman (curiosament
el mateix cognom que el col•lega de Bennell en el primer film) dirigís
el primer remake.
En aquesta ocasió, i sota el títol “La invasión de los ultracuerpos”, l’inspector de sanitat Matthew Bennell és advertit per la seva companya de feina, i amor platònic, Elizabeth Driscoll, de la sospita que el seu marit no és veritablement ell, sinó que es tracta d’un ser amb el mateix aspecte però absent de sentiments. Bennell, es trobarà amb dos casos similars abans de portar a Elisabeth a un reconegut psiquiatra, David Kibner, qui reconeixerà que tots aquests fets són deguts a l’estat de deshumanització a la que la societat està sotmesa. Tot i que Bennell creu en principi que aquesta és una teoria acceptable, tot canviarà quan Jack Bellicec, un amic comú amb el psiquiatra, el truca per advertir-lo de l’aparició d’un cos sense vida i amb una semblança sorprenent al propi Jack. Tots tres, amb l’ajuda de Nancy, l’esposa de Jack, i dificultant-los el camí el doctor Kibner degut al seu escepticisme, buscaran que s’amaga al darrere d’aquest misteri on cada un dels habitants de la ciutat, va perdent, poc a poc, la seva identitat.
Tot i que “La invasión de los ultracuerpos”, presenta una estructura similar i uns personatges amb una psicologia semblant, en el film de 1978 trobem respostes a molts dels interrogants que Don Siegel no va saber resoldre en la pel•lícula original, com, que els passa als cossos dels éssers humans un cop han sigut “absorbits” pels sers extraterrestres. També millora en certs aspectes com l’eliminació del pròleg i el canvi de l’epíleg, introduïts forçosament en la pel•lícula original i la millora dels efectes especials, donant un canvi positiu a la nova versió, que la farà més terrorífica encara.

El lloc dels fets, que ara serà la gran ciutat de San Francisco; la causa d’aquest estat de paranoia col•lectiva, que ja no és la por per tot allò que passa al món, sinó la vida deshumanitzada que porta la societat i la rapidesa de propagació dels homes-beines fan d’aquesta nova versió, un film més dinàmic i més terrorífic, on queda demostrat que els remakes i les segones parts (com alguns consideren aquest film) no són sempre dolents.
Per últim, un fet curiós del film i que l’enllaçarà amb el seu predecessor, Kevin McCarthy, l’actor que encarnava al doctor Bennell, reapareixerà de forma sobtada i presa del pànic sobre el cotxe del protagonista com ho va fer vint-i-dos anys enrere en aquella autopista en les afores Santa Mina. Simple homenatge? O un fet que demostra que aquella invasió començada en 1956 no va poder ser aturada pel govern dels Estats Units?
La segona versió del film, va ser dirigida l’any 1993 pel director
Abel Ferrara. Tot i que aquest nou remake presenta canvis notables respecte
a la pel•lícula original de Don Siegel, conservarà la
seva essència, respectant escenes clàssiques com la persecució
de tots els homes-beines de la ciutat (en aquest cas base militar) als protagonistes
o l’explicació de com el nostre món pot ser millor si
finalment, els humans, acceptem aquesta metamorfosis. També conservarà
el terrorífic crit que els homes-beines utilitzen per identificar
als seus enemics, introduït en la versió de 1978 i que molts
el recordaran en aquell última pla reproduït pel propi Donald
Sutherland.
Tot i la conservació de certs aspectes originals i la millora d’altres, sobretot dels efectes especials, la crítica no va rebre amb bones paraules aquesta nova versió, definint-la com una simple pel•lícula d’entreteniment, possiblement perquè aquest missatge anticomunista que el film ens pretén transmetre, no té massa sentit en 1993.

“Secuestradores de cuerpos”, comença amb l’arribada d’un químic, Steve Malone, i la seva família a una base militar amb el propòsit d’analitzar les aigües d’un petit riu. Durant la seva estança començaran a sorgir, de sobte, un seguit de petits esdeveniments que passaran, en un principi, desapercebuts per a tota la família: el nen petit dels Malone és negarà a anar a la guarderia, uns soldats ompliran la casa de la família amb unes misterioses caixes i Steve, rebrà la visita del cap del servei mèdic informant-lo de l’estrany comportament dels seus pacients. Tot canviarà quan Andy, el petit de la família veu com la seva mare és “desintegra” literalment en el seu propi llit i és substituïda per un altra persona amb el seu mateix aspecte però amb un comportament molt estrany. Quant la resta de la família compren que això que ha vist el seu fill, no és una fantasia, començaran una lluita per poder escapar de tots aquells sers que s’han anat multiplicant en la petita base militar.
El proper més d’Octubre, s’estrenarà a les nostres pantalles el tercer remake del film. Amb el títol de Invasión, i sota la direcció de Oliver Hirschbiegel, el nou film ens presentarà una nova versió de la ja clàssica pel•lícula estrenada fa més de cinquanta anys.
L’espectador és trobarà
per primera vegada, amb una doctora Bennell (i no doctor Bennell) interpretada
per l’australiana Nicole Kidman, que en una Amèrica post-11s,
buscarà en el seu fill la resposta a la metamorfosis de la psicologia
humana.
Web optimitzat per a navegadors Firefox o Internet Explorer 6 o superior, a una resolució mínima de 800x600 píxels.
Cal tenir activades les opcions Javascript i CSS.