articles > cinema > guerres de pel·lícula

 

Guerres de pel·lícula

Per Joan Carles López Molinos - 17/12/2007

Ja des de la seva invenció, va quedar demostrat que el cinema era un mitjà que permetia arribar a un gran nombre de persones d'una forma ràpida. I aquesta capacitat es va utilitzar per tal de relatar històries que commoguessin als espectadors i que mostressin tant el millor com el pitjor de la condició humana. La temàtica tractada ha estat diversa, però una de les més recurrents ha estat les històries bèl·liques, fins a convertir-se en un gènere estimat i odiat a parts iguals.

Hi havia una vegada... propaganda

 

El cinema va ser utilitzant com a eina propagandística durant les grans guerres del segle XX, ja fos pel reforçament de la moral de la població i els contendents com per a la distribució de les doctrines dels governs imperants de l'època. Potser la primera gran pel·lícula bèl·lica podria ser El acorazado Potemkin (1925) on es lloava la ideologia de la revolució social provocada arrel de la revolució soviètica de 1917.

Desprès de la Primera Guerra Mundial, gran part de la societat estava convençuda que aquella terrible guerra seria la que acabaria amb totes les que poguessin arribar, i això va fer que creixés un sentiment pacifista que també va tenir el seu reflex en el cinema. En l'opinió de molts crítics, aquest esperit està perfectament explicat a la pel·lícula La gran ilusión de Jean Renoir i estrenada el 1937. En aquest film, Renoir fa propaganda de l'anti-bel·licisme i de la necessitat de la fraternitat entre els pobles. Va ser un gran èxit, arribant a ser el primer film estranger nominat com a millor pel·lícula a la gala dels Oscars. Es va arribar a dir que va agradar fins i tot a Hitler i a Mussolini però, degut als valors que promulgava, va ser prohibida a Alemanya i confiscada a tots els països que van ser envaïts pel règim nazi.

Un cop va esclatar la Segona Guerra Mundial, el sentiment pacifista va ser abandonat i cada bàndol creava obres a la mida de les seves idees. El salt qualitatiu va ser el que es va donar a Hollywood, que es va convertir en una autèntica agència de publicitat. A les pel·lícules produïdes en aquella època s'acostuma a mostrar l'heroic sacrifici dels militars americans i dels seus aliats en contra de les forces del mal, encarnades en la figura d'Adolf Hitler. Una de les obres més aplaudides d'aquells anys és El Gran Dictador (1940) de Charles Chaplin, a on retrata de manera satírica al fuhrer. El cinema alemany també va produir les seves obres d'exaltació de les idees nazis, en les que destaca la directora Leni Riefenstahl, amb títols com El triunfo de la voluntad (1934) o Olympia (1936), dedicada als Jocs Olímpics de Berlin.

I desprès de la guerra... què?

 

Un cop finalitzada la guerra, el gènere bèl·lic perd gran part de la seva força i no ens fins la dècada dels 60 quan es torna a revitalitzar. Tot i perdre la part propagandística, es continua mostrant als protagonistes com herois convençuts de fer el bé. Films destacats són El Puente sobre el rio Kwai (1957), Doce del Patíbulo (1967) o La batalla de Inglaterra (1969). Però en aquella època, esclata una de les guerres més famoses de la història, la de Vietnam, en la que es podria dir que és la primera guerra televisada. La visió dels cadàvers dels soldats americans i dels efectes sobre la població va provocar un fort rebuig, arrossegant també al cinema. Potser el film més destacable sobre aquest tema és Apocalypse Now (1979) de Francis Ford Coppola.

Als anys 80 el gènere torna a ressorgir però, en aquest cas, els herois són individuals. Pel·lícules com ara Acorralado, Rambo o Commando s'apropen més al cinema d'aventures que al bèl·lic però tenen en comú presentar personatges invencibles que tenen la capacitat de vèncer ells sols a exèrcits sencers. Cap a finals d'aquella dècada i sobre tot a partir dels 90, apareix un nou corrent que desplaça el focus d'interès del conflicte al soldat, mostrant els seus sentiments i pors, i en que moltes vegades dubta sobre si el que està fent és correcte o no. També es tenen en compte altres perspectives a més de la nord-americana, que era la dominant fins aleshores. En aquesta tendència, encara de plena vigència avui en dia, la guerra es mostra amb una major crueltat, potser intentant alliçonar a l'espectador sobre les seves conseqüències.

[segueix]