

Baz Luhrmann ja havia sorprès amb el seu particular estil en pel·lícules
anteriors. "Romeo + Julieta" és un exemple d'això,
una adaptació moderna del clàssic de Shakespeare en la qual
el director ja recorria a l'estètica del videoclip.
El rodatge de Moulin Rouge, que va durar més d'any i mig, va haver de ser aturat en diverses ocasions a causa dels accidents. Nicole Kidman va ser qui es va endur la major part dels números de la rifa dels accidents: va tenir dues caigudes en l'escenari mentre rodava les escenes de ball, amb el que es va trencar dues costelles i va sofrir una lesió de genoll. Aquest últim incident també va retardar el rodatge del seu següent projecte, “Los otros”.
La inspiració per a realitzar aquesta pel·lícula li va venir A Baz Luhrmann en un viatge que va realitzar a la Índia quan buscava exteriors per a l’adaptació de "El somni d'una nit d'estiu". Després de veure una pel·lícula amb el segell “made in Bollywood”, el realitzador australià va pensar en la possibilitat de realitzar una "comèdia ridícula, un drama increïble i un número musical al mateix temps".

Si bé els personatges canten la història, Luhrmann havia decidit des de l'inici que la pel·lícula “no era la veu primer i els personatges segon, sinó que els actors revelessin els seus personatges a través de la veu”. “Vam Haver de trobar a dues persones que, primer i primer de tot, anessin actors, però que també poguessin cantar”, continua Luhrmann.
Immediatament es va pensar en Nicole Kidman per a interpretar a Satine quan la van veure actuar a Broadway en l’obra “The Blue Room”. Per a trobar al protagonista masculí es van tenir més dubtes. Al principi es va pensar en Heath Ledger, un altre australià, però finalment el paper va ser per Ewan McGregor que es va mostrar encantat quan li van oferir el paper. "He estat esperant tota la meva vida tenir la possibilitat de cantar i ballar", comenta McGregor, que va estudiar cant i ball. Una vegada triats els protagonistes, la pel·lícula estava una mica més prop.
Per a recrear el luxós món del Moulin Rouge, el guionista Craig Pearce i Catherine Martin es van traslladar a París per a realitzar una meticulosa investigació històrica del barri de Montmartre per trobar una forma de retratar el París del segle XIX. Era indispensable imaginar les sensacions del públic del Moulin Rouge, que veien en cabaret com l'avantguarda del sexe, la música, el ball, el teatre i el pensament modern. També es va realitzar un complet estudi del can-can i la figura de Toulouse-Lautrec, que va ser un personatge important de l'època. En el Moulin Rouge es van barrejar per primera vegada en la història classes socials que fins a llavors s'havien mantingut rígidament separades: aristòcrates i burgesos es barrejaven amb treballadors, artistes i bohemis.
"Moulin Rouge!" és provocadorament teatral, no hi ha res real en la pel·lícula. De fet, quan comença la pel·lícula s’obre un teló teatral abans de que es comenci a sonar la fanfàrria de la 20th Century Fox.

Si bé, "Moulin Rouge!" es desenvolupa totalment a París, gran part de la pel·lícula es va filmar en els Estudis Fox a Austràlia. “En un moment donat, vam prendre la decisió de realitzar gairebé tots els aspectes de l'espectacle en un plató”, comenta el productor Martin Brown. “Em recorda, en certa manera, a les pel·lícules d'estudi realitzades en els 40, on els westerns et mostraven a un tipus en un campament i un fons fals”. “’Moulin Rouge!’ és intencionalment teatral”, continua Brown. “Has de fer un contracte amb el film on s'estableixi que estàs preparat per a suprimir la teva incredulitat. La credibilitat prové de la història d'amor entre els dos papers protagonistes—això és amb el que et relaciones emocionalment. Baz l’anomena ‘cinema de plena consciència’”.
Els velluts, els rasos, els setins, les habitacions... tot evoca sensació d’irrealitat, de teatralitat expressa. Els luxosos decorats van dur a Catherine Martin, la dissenyadora de producció a posar-se en contacte amb gran nombre de dissenyadors, escultors, dissenyadors gràfics, modelistes i escenògrafs, tots coordinats per a posar-ho tot en marxa. Un exemple d'aquest barroquisme visual es veu l'elefant de paper-matxé que conté en el seu ventre l'Habitació Vermella, on Satine sedueix als seus convidats.

La filmació va requerir que es construïssin diversos
sets diferents de l'elefant, incloent un davant i una esquena, dissenyada
a nivell de terra perquè els amants cantessin sobre ella. L'acció
interior es porta a terme en el cap i el ventre.
La producció va construir un elefant a gran escala sobre una estructura
d'acer, que després va cobrir amb poliestirè perquè
s'alcés en el jardí, així com un model construït
a escala de 1 a 5. Els realitzadors també van construir models a
escala de 1 a 5 del Moulin Rouge i altres sets, que van contribuir a donar
aquesta sensació desitjada que tot era un món inventat.
Baz Luhrmann va confiar la fotografia de "Moulin Rouge!" a Donald McAlpine, amb el qual ja havia treballat a "Romeo + Julieta". Per a la il·luminació es va prendre com punt de referència l'òpera. Cal tenir en compte que l'electricitat era un concepte nou en el París de finals del segle XIX. "Suposem que quan la gent va veure la primera vegada, pensaria que estava veient la novetat més brillant, més lluent i més meravellosa que mai hagués contemplat".
Catherine Martin i Angus Strattie segur que en un inici no s'imaginaven que arribarien a necessitar més de 400 vestits tant per a actors principals com per ballarins i extres. Els vestits havien de reflectir el sensacionalisme i la commoció que el Moulin Rouge va provocar en la societat. El vestuari havia de resultar seductor, sexy, provocador i, fins i tot, sorprendre a l'espectador d'avui. Es va buscar la inspiració en el glamour de dives com la Dietrich, la Garbo o la Crawford i es va adaptar a l'atractiu de Nicole. Per a vestir a les ballarines es van crear una sèrie d'estereotips eròtics que anaven des de la serventa francesa a la dominàtrix, passant per estudiants, nines i fins i tot un transvestit.

La música és un dels elements bàsics en la filmografia de Baz Luhrmann. A "Moulin Rouge!" es converteix en una part essencial de la pel·lícula. El realitzador va inspirar dels mètodes emprats en alguns musicals dels anys daurats de Hollywood. El recurs de la música contemporània col·locada en un període d'època no era una cosa nova tal i com explicava el mateix Luhrmann "va ser una cosa corrent en els bons temps del musical. Per exemple encara que la pel·lícula "Cita en San Luis" està situada en 1900, Judy Garland canta "The Trolley Song", un èxit popular contemporani de la ràdio en els anys 40. Normalment els números musicals eren ja familiars per al públic, ja fos pel fet d'haver estat grans èxits en la ràdio o, com en el cas de "No Business Like Show Business" o "White Christmas", per tractar-se de temes usats en més d'una producció. Això permetia al públic desenvolupar una connexió emocional immediata amb aquestes cançons". "A més, el personatge de Christian" continua explicant "necessitava posseir un extraordinari talent per a la poesia, així que Craig Pearce i jo vam crear al principi un ardit pel qual el nostre jove poeta canalitza les cançons populars més importants del segle vint".
Per "Moulin Rouge!", Luhrmann volia un ampli ventall de música que abastés l'òpera, el pop, el rock, el tecno... Així, van contactar amb molts dels cantants les melodies dels quals han alimentat els somnis de milions de persones: Bono dels "U2", Elton John, David Bowie o Phil Collins, entre altres. Gairebé tots ells van rebre amb entusiasme la proposta de Luhrmann, excepte Cat Stevens (es va negar a cedir els drets per motius religiosos). El resultat és que en el film apareixen números musicals amb temes com "Your Song" d’Elton John, "All You Need is Love" dels Beatles, "One More Night" de Phil Collins, "Silly Our Song" de McCartney, "Up Where We Belong", tema principal d'"Oficial i cavaller", "Heroes" de David Bowie, "I Will Always Love You" de Dolly Parton, "Smell Like Teen Spirit" de Nirvana, "Roxanne" de The Police (transformada en un sensacional tango), "Like a Virgin" de Madonna o "The Show Must Go On" de Queen. O temes de musicals com "Diamonds Are a Girl´s Best Friend", cantat en el film per Nicole Kidman, o "The Sound of Music" del musical "Somriures i llàgrimes", compost per Rodgers i Hammerstein. Tots els temes són cantats pels actors de la pel·lícula i d’una manera mai sentida fins aquell moment. De fet, el fet de que totes les cançons sonin és una altra de les coses que sorprèn a l’espectador el primer cop que veu “Moulin Rouge!”. Primer penses: “De què em sona això?”. Després ho endevines i al final, acabes cantant de manera involuntària.

Com les cançons són recursos crucials en el narrar de la història, el supervisor musical i productor musical executiu Anton Monsted i el programador musical i editor de desenvolupament musical Josh G. Abrahams van proporcionar a Luhrmann i a Pearce les cançons, mentre els guionistes feien la seva feina: el guió. "Les cançons servien a Luhrmann i a Pearce pel que anomenaven Stafs: Escenes que són fonamentals" comenta Monsted. “Cada staf necessitava d’una entrada que pogués funcionar per a il·lustrar la història d'una manera que no podia fer-ho ni el diàleg ni l'acció normal". Quan es van acabar les cançons, Luhrmann va muntar tallers i assaigs per als actors. Els actors van poder després gravar les cançons i, a continuació, Luhrmann les va incloure en la pel·lícula. Els mètodes d'enregistrament digital van permetre als realitzadors retocar el que calgués de la música fora de l'estudi. Per a aconseguir la millor interpretació, Luhrmann va aprofitar les diferents opcions a l'hora de l'enregistrament: pregrabar la pista de les veus perquè els actors poguessin sincronitzar-la amb els seus llavis, tenir als actors cantant en directe en el plató com una pista que servís de guia o un acompanyament de piano en viu. L'opció del pianista permetia que el cantant determinés la direcció emocional per a cantar una determinada cançó, de manera que la interpretació era menys mecànica i més espontània.

En el film també apareixen cançons interpretades per cantants: el tema "Nature Boy", va ser cantat per Bowie; Bono, Gavin Friday i Maurice Seezer renoven el clàssic de T-Rex "Children of the Revolution"; les artistes Christina Aguilera, Lil´ Kim, Mya i Pink van gravar el tema clàssic de LaBelle "Lady Marmalade" (també conegut com "Voulez-vous coucher avec moi?") en un dels temes que es va fer més conegut i que va sonar més per tot arreu. Fatboy Slim va compondre "Because We Can", un nou tema per a la pel·lícula; Beck i Timbaland van unir les seves veus en el clàssic de David Bowie "Diamond Dogs", i Rufus Wainright canta "Complainte de la Butte", una balada escrita pel director de cinema Jean Renoir per a la seva pel·lícula dels anys 50 "French Can Can", també situada en l'escenari del Moulin Rouge.
En resum un projecte gegantí de Luhrmann. Quatre anys en total va durar el procés per Baz Luhrmann i la seva companyia, Bazmark per a dur el concepte original de "Moulin Rouge!" a una forma final cinematogràfica.
“Moulin Rouge!” va per nominada a vuit Premis Oscar entre els que havia el premi a la millor pel·lícula i al de millor actriu. Finalment, va obtenir-ne dos: l'Oscar a la Millor direcció artística i al Millor disseny de vestuari.
A més va obtenir tres Globus d’or al 2002. A Millor actriu de comèdia o musical, Millor banda sonora i Millor pel·lícula de comèdia o musical
Web optimitzat per a navegadors Firefox o Internet Explorer 6 o superior, a una resolució mínima de 800x600 píxels.
Cal tenir activades les opcions Javascript i CSS.