articles > cinema > Chaplin en imatges

CHAPLIN EN IMATGES --- CAIXA FORUM FINS EL 27 D’ABRIL 

Chaplin en imatges

Per Neus Vallara Rovira - 14/04/2008

Fins el 27 d’abril teniu temps per a visitar l’exposició Chaplin en imatges al Caixa Fòrum de Barcelona. La mostra recull més de tres-cents documents entre fotografies, cartells, material documental i fragments de pel·lícules amb la finalitat d’acostar-nos a la seva obra. El recorregut ens proposa una mirada des de diferents punts de vista: des de la creació del personatge de Charlot, la faceta de Chaplin com a cineasta, l’avantguarda, l’exili o l’arribada del cinema sonor fins a la visita de Chaplin a Espanya. Chaplin i Charlot s’han fusionat en un personatge universal que ha omplert moltes pàgines de la història del cinema.

Unes pinzellades biogràfiques

Nascut en una família de comediants britànics l’any 1889, des de ben petit Charles Spencer Chaplin aprèn l’ofici i es mou amb desimboltura dalt de l’escenari. L’any 1912 emigra cap a Estats Units on comença a treballar a Keystone Studios, l’estudi creat per Marck Sennet i en el que Chaplin comença la seva carrera cinematogràfica. Charlot periodista (1914) suposa el naixement de Charlot, el personatge que marcaria la seva carrera, tot i que encara no tenia perfilada la seva imatge tan característica. Chaplin és un fidel seguidor de la pantomima com a art escènica, i pren elements característics de la comèdia slapstick per aconseguir una feliç combinació d’humor refinat i rerefons tràgic.

Durant la seva etapa d’aprenentatge roda curts sense descans, mentre que en la seva època de director-actor, a partir dels anys 20 i durant quatre dècades, només es prodiga en una desena de pel·lícules. Aquesta circumstància es deu a la seva particular reticència vers el cinema sonor, a una vida familiar prou agitada (matrimonis fracassats, demandes de paternitat i escàndols), al fet de mantenir una mirada crítica cap al sistema de vida nord-americà, alguns fracassos comercials i a l’acusació de comunista pel maccarthysme, motiu que l’obliga a exiliar-se a Europa els darrers anys de la seva vida.

L’any 1953 s’instal·la a Suïssa amb la seva família, i l’any 1957 roda Un rei a Nova York, on aprofita per parodiar els Estats Units i la paranoia que el condueix cap a l’exili. L’any 1966 roda amb Marlon Brando i Sophia Loren la que seria la seva darrera pel·lícula, La condesa de Hong Kong, fracàs comercial que tampoc compta amb el suport de la crítica.

Chaplin no torna als Estats Units fins el 1972, quan se li concedeix el permís per tornar amb motiu de rebre un Oscar honorífic per tota la seva carrera. No deixava de ser un intent per reparar el dany que se li havia causat, i per això l’esdeveniment es va preparar de manera especial. L’entrega es va reservar al final de la cerimònia, robant l’habitual protagonisme al premi a la millor pel·lícula i rebent l’ovació més llarga de la història dels Oscars.

Chaplin rebent l’Oscar honorífic:

 

Va morir retirat a la seva mansió suïssa el dia de Nadal de 1977 a l’edat de 88 anys, un fet curiós tenint en compte que, segons la seva filla Geraldine, a Chaplin no li agradava gaudir d’aquesta data tan assenyalada. Sembla que va ser la seva manera de recordar de per vida aquest fet als seus descendents…

Charlot, molt més que un personatge

Han passat més de trenta anys des de la mort de Chaplin, però el personatge de Charlot, el mim més famós de la història del cinema, perviu més enllà de la seva personalitat. Quasi esdevé una marca a la qual li han sortit ja nombrosos imitadors. Charlot és un personatge tendre, bondadós, un captaire de costums burgeses amb pantalons grans i jaqueta estreta. Darrere del seu carismàtic mostatxo i d’uns rínxols entremaliats, trobem una mirada innocent que no deixa de banda l’astúcia heretada de la necessitat de sobreviure. Representa el tipus de l’etern perdedor i és l’expressió d’una filosofia profundament humana, esclau dels seus sentiments i que es doblega darrere les seves emocions. Enamorat d’heroïnes dèbils, o improvisat pare de nadons abandonats, Charlot es guanya la simpatia del públic des de la seva senzillesa i honestedat. Els seus moviments automatitzats creen una plasticitat física en la que molts artistes i poetes d’avantguarda veuen un símbol de modernitat.

L’exposició convoca als més grans que ja coneixien la figura i recorden vells temps i als més menuts, als quals els sembla impossible que un cinema sense so i en blanc i negre sigui capaç de transmetre emocions i arrencar rialles. Tots ells s’interessen per un cinema que, lluny d’haver passat de moda, encara crea escola.

[segueix]