articles > cinema > L'art del remake

 

L'art del remake

Per Mònica Jordan - 07/07/2008

Hollywood porta anys escàs d’idees i només cal fer un volt per qualsevol cartellera de cinema i adonar-se de que els productes que ens arriben des de la factoria americana no són de la qualitat a la que els grans estudis ens tenien acostumats. La renovació de cara al futur de Hollywood passa ja per reciclar els guionistes de la televisió (capficats en una expansió creativa que posa en entredit la suposada desqualificació que aquest mitjà representa davant la pantalla gran) o beure de cinematografies exteriors per sortir del buit creatiu en el que estan submergits. Tot i que del primer cas queda per arribar al cinema mainstream algun exemple significatiu (dins l’independent trobem exemples com el de Michael Cuesta, Miguel Arteta o Rodrigo García) el remake a Hollywood s’està convertint en els darrers anys gairebé en un subgènere que resulta còmode i barat pels estudis pel poc risc que comporten.

Passant POR dues... i tres vegades

El remake ha afectat a tot tipus de pel•lícules i artistes però si hi ha un gènere que sembla patir més que els altres aquesta tendència a la reescriptura és el terror, que potser pel seu ample bagatge dins de la sèrie B ha estat fins ara víctima de dobles i triples versions. És obvi que la tendència de la última dècada s’ha centrat en el terror asiàtic però també la sèrie B americana dels anys 40 i 50 ha viscut adaptacions amb noves cares, nous directors i canvis no sempre benvinguts. Entre els casos més paradigmàtics trobem La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) de Don Siegel, que va tenir un remake amb Donald Sutherland com a protagonista durant la dècada dels 70 i que al 2007 el director de la interessant Das experiment va portar a les pantalles amb Nicole Kidman sense aconseguir massa èxit ni de crítica ni de públic. Si parlem de sèrie B americana de terror el primer nom que ens ve al cap és el de Roger Corman, que amb La tienda de los horrores (1960) va també patir la dèria dels remakes a mitjans dels 80 dirigit per Frank Oz, versió que va suposar un canvi de gènere al convertir-lo en un musical i que va superar per a molts la qualitat de l’original. Aquest és també el cas de La mosca que si bé té com a origen la pel•lícula de 1958 dirigida per Kurt Neumann, crítica i públic coincideixen a considerar la versió d’en Cronenberg del 1986 com a molt superior a la seva predecessora. De qualitat molt semblant trobem les dues versions de Dawn of the death: l’original de George A. Romero de 1978 que va obrir les portes a gran escala a les pel•lícules de zombies, i el remake de 2004 de Zack Snyder (300) que, en una adaptació no del tot fidel va sorprendre actualitzant la trama a l’actualitat i dotant la pel•lícula de moments realment brillants.

La tendència dins d’aquest gènere és fer remakes de pel•lícules que van tenir un èxit important dins del seu públic objectiu però que en ser adaptades al gran públic perd l’essència de l’obra minoritària i es converteix en un producte que neda entre dues aigües. Així li va passar a Spielberg amb La guerra de los mundos malgrat la notòria millora dels efectes especials de la seva proposta o a King Kong (en qualsevol de les dues versions que s’han fet després de la de 1933). Dins del cinema d’adaptacions occidentalitzades aquesta pèrdua entre la versió inicial i el remake es veu agreujat com podem comprovar en els casos de Ringu (The ring) i Honogurai mizu no soko kara (Dark water) de Hideo Nakata, Gin gwai (The eye) dels germans Pang o la fantàstica Kairo (Pulse) de Kiyoshi Kurosawa, que en les seves adaptacions culturals perden part de la seva excel•lent ambientació.

Segones oportunitats, o segons intents?

 

Però què passa quan un mateix director decideix reescriure’s a sí mateix?

Aquest mes de juliol ens trobem amb el paradigmàtic cas de Funny Games del sempre interessant Michael Haneke. En un exemple del que alguns anomenen rebel•lia i d’altres interès comercial, el director ens presenta una còpia pla per pla de la pel•lícula que el 1997 el va convertir en un autor de culte. Davant d’una proposta de Hollywood, en Haneke (en un exercici d’autoafirmació o de solemne pedanteria) decideix tornar a filmar Funny games amb cares comercials made in USA per un públic que no escau que passi per les sales en versió original i que fuig espaordit de tot el que tingui regust europeu. L’excusa de donar una segona oportunitat a una pel•lícula amb un missatge tan rellevant com el de Funny games pot sonar a excusa barata davant els diners dels estudis, però en Haneke no ha estat el primer director a decidir posar-se darrera de la càmera per fer un exercici de recreació de sí mateix com ara veurem.

Tot i que el remake que va fer Gore Verbinsky de Ringu (The Ring) va agradar a Hideo Nakata, el director japonès no va dubtar en filmar ell mateix la segona part americana (The ring Two) després d’haver rodat la segona part nipona (Ringu 2) del seu díptic de terror. Un exercici pel qual va comptar amb Naomi Watts (que comença a fer-se amb el títol d’estrella americana amb la que volen treballar els directors estrangers) i que li obre les portes a un nou projecte americà que és el de The ring 3 (encara sense confirmar). En aquesta ocasió, però, en Nakata va treballar sobre el guió preparat pels estudis Dreamworks i va voler remarcar les diferències entre les dues versions que va signar: Ringu 2 i The ring two.

Un cas similar al de Nakata és el de Hitchcock, que després de l’èxit que va tenir amb El hombre que sabía demasiado (la versió anglesa que va filmar al 1934) va tornar a filmar-la als Estats Units, dotze anys després. El perfeccionisme d’en Hitchcock el portava a voler refer totes les seves pel•lícules de les quals només va a reescriure aquesta per allunyar la història del seu amateurisme com a director.

Howard Hawks (El dorado i Río Bravo), John Carpenter (Escape from NY i Escape from Los Angeles) i Robert Rodriguez (El mariachi i Desperado) són altres exemples que allarguen aquesta llista de directors que, per raons vàries, decideixen donar una segona oportunitat a un material que ja van filmar. Fetitxismes personals, temes econòmics o perfeccionismes crònics poden ser alguns dels motius. El cas és que tot exercici de reescriptura es torna interessant quan el propi director el du a terme.

Homenatges als mestres

Moltes vegades s’ha parlat d’homenatge quan es podria parlar de remake, però sigui o no eufemístic hi ha un grup de reescriptures que, venint de les mans de qui vénen, no es dubta que les intencions no siguin pas comercials. Ho siguin o no, són molts els grans directors que s’han sumat a la llista de “remaquejadors” per tal de reprendre una pel•lícula mítica i fer una interpretació pròpia.

El cas més proper en el temps és el de Psicosis de Gus Van Sant, que en un exercici similar al de Michael Haneke amb Funny games US (calcar pla per pla la versió original) va portar a les pantalles al 1998 el clàssic de Hitchcock rebent una interminable llista de crítiques negatives per part dels seguidors ferris del director anglès. Però en Van Sant va sortir aviat a aclarir els termes. No es tractava de treure un profit econòmic del geni d’en Hitchcock sinó de tornar a treure el nom del director a col•lació per a que les noves generacions fossin captades al cercle del cinema clàssic reivindicable. En Van Sant es presentava com a estendard de la cultura històrica del cinema pels joves americans mentre que es convertia en un enemic per les audiències més antigues. Tot i que el resultat final d’aquest remake és fàcilment obviable, el debat que va sorgir en relació a com les noves generacions perceben el cinema clàssic va ser interessant per tal d’apropar uns formats ja poc atractius (el blanc i negre, el cinema silent, el muntatge menys dinàmic, etc.) a un públic acostumat a la velocitat, els efectes especials i al dolby surround.

Força més lliure és l’adaptació que Brian de Palma fa amb Blow-out (també anomenada Impacto) de la pel•lícula Blow up d’Antonioni. Canviant el leit-motif (de la fotografia en la versió angloitaliana a la captura de sons en l’americana) De Palma converteix l’ambientació suggestiva de la pel•lícula d’Antonioni en un thriller que mostra com cap altra les característiques d’autor del cineasta americà. La barreja de fonts de que fa ús De Palma en aquesta pel•lícula (beu també de La conversación de Coppola) converteix aquest film en un remake en desús. Aquí la reescriptura passa per la fusió de diferents materials d’origen, art del qual De Palma n’és un mestre (amb permís d’en Quentin Tarantino, de qui no parlarem per abreujar el discurs i perquè requeriria un apartat només per a ell).

[segueix]