articles > cinema > classics > frankenstein

Clàssics 

Frankenstein

Per Xavier Ortega García - 04/12/2006

El Context Històric

Abans de parlar de les pel·lícules de terror dels estudis Universal, m’agradaria destacar que l’anàlisi que avui ofereixo, podia haver versat sobre qualsevol de les pel·lícules que a continuació seran motiu de recordatori constant. L’elecció de Frankenstein només ha estat per motius cronològics, però ben bé podria estar parlant ara de perles com Dràcula (Dracula, també de 1931), L’home invisible (The invisible man de 1933), La núvia de Frankenstein (Bride of Frankenstein de 1935 i que en la meva opinió supera en mestria a l’original), L’home llop (The wolf man de 1941), El fantasma de l’òpera (Phantom of the opera de 1943) o La dona i el monstre (Creature from the black lagoon de 1954). O d’altres títols d’altres estudis que també van ser crucials per a entendre l’evolució del cinema de terror, com La parada dels monstres (Freaks de 1932) de Tod Browning o La dona pantera (Cat people de 1942), L’home lleopard (The leopard man de 1943) i Jo vaig caminar amb un zombie (I walked with a zombie de 1943), totes tres de Jacques Tourneur.

Abans de que s’iniciés el rodatge de Frankenstein, estava molt clar que el monstre seria Bela Lugosi i el director Robert Florey, el qual afirmava que bona part del guió era idea seva. Lugosi era l’actor de moda; acabava de triomfar amb la pel·lícula Dràcula i havia aconseguit enamorar a la majoria del públic femení. Potser aquest excés d’èxit el va trair i al considerar-se tant elegant i atractiu, i davant les característiques del monstre, mut, lleig i fornit, va rebutjar el paper (i més sabent que en les primeres proves de maquillatge el van caracteritzar gairebé igual que al Golem de Wegener) per obrir-li les portes de la fama al desconegut Karloff.

En quant a Florey cal dir que tenia una enorme influència de l’expressionisme alemany, on ell havia iniciat la seva peculiar carrera, però no queda gens clar perquè va ser apartat del projecte. El cas és que Whale es va encarregar de la direcció i sortosament se’n va sortir prou bé.

Però a part de l’antic èxit dels ja clàssics films de terror alemany, els estudis de la Universal, tenien la prova irrefutable de que espantar a la gent no només funcionava en taquilla, sinó que a més creava estrelles. Bela Lugosi va ser el primer i Boris Karloff el més gran, tot i que en l’època del mut ja hi havia obres considerables, com la primera versió del fantasma de l’òpera.

Si ens situem en la mentalitat dels anys trenta, entendrem perquè la irrupció d’aquest tipus de cinema va commocionar el món. La subtilitat va donar lloc a la cruesa d’imatges ‘atípiques’ que més que esgarrifar el públic, li creaven un impacte emocional difícil d’oblidar. Per exemple només hem de pensar en l’escena en què la criatura tira la nena a l’aigua i aquesta s’ofega. És una imatge cruel, violenta, i a més es tracta de l’assassinat d’una pobra, innocent i indefensa nena. Com podia reaccionar el públic davant d’això si mai abans havien vist una cosa igual?. La resposta ja l’hem donat: impacte; la gent s’esglaiava i s’esporuguia davant d’una imatge que mostrava tota la crueltat del monstre.
Potser mesos abans, van quedar fascinats amb l’atractiu del compte Dràcula, de les seves refinades maneres i el seu accent encisador. Ara la pantalla mostrava una altra cosa, lluny d’aquella cortesia homicida i més a prop de la barbàrie. A més, hem de tenir en compte la gran idea de fer un pròleg, una mena de presentació per part d’un actor, preparava al públic per a una forta emoció: "poseu-vos en guàrdia, potser els escandalitzi, inclús pot horroritzar-los. Poques pel·lícules han causat major impressió en el món sencer, però jo els aconsello que no s’ho prenguin massa seriosament".

I així es van succeir els films de terror dels estudis Universal i d’altres estudis que es van apuntar a la moda del terror: mostrant sense talls com el monstre mata o pateix, com en el cas de La parada dels monstres, o deixant que la gent imagini davant la foscor i el so d’un crit ofegat, com en el cas de les pel·lícules de Tourneur.

Així doncs, durant les següents dècades, es va intentar explotar la imatge del monstre, de la criatura sobrenatural dins d’un panorama quotidià: monstres com vampirs, la mòmia, interpretada pel mateix Karloff, l’home llop, l’home invisible, el fantasma de l’òpera, la dóna pantera, una criatura prehistòrica d’un pantà... Només calia un guió mitjanament acceptable, una direcció magistral i un maquillatge infalible: el que podia haver estat una sèrie B és converteix en una pel·lícula notable, i de vegades excel·lent.
Cas a part són les seqüeles, exceptuant la insuperable La núvia de Frankenstein, on el patetisme de la criatura arriba a extrems inaguantables, fins i tot participant en comèdies, com les d’Abbot i Costello, o perdent-se en desvaris irrecuperables. Aprofitant el nom del doctor Frankenstein, durant les pròximes dècades ens trobem amb films mediocres a grapats (un fill de Frankenstein, l’esperit de Frankenstein, la casa de Frankenstein, la maledicció de Frankenstein, Frankenstein contra 'imagina quin monstre'...) i a mesura que es van produint van perdent dignitat, qualitat i sobretot interès i ja no podrem gaudir tant del monstre fins que arribi la Hammer amb noves idees per no amargar-nos amb les noves entregues. Però això ja és una altra història...

 

 

 [segueix]