articles > cinema > classics > el maquinista de la general

Clàssics 

El maquinista de la General

Per Xavier Ortega García - 04/12/2006

El Context Històric

Poc després de l’estrena de ‘El maquinista de la General’ el món del cinema va patir la revolució més gran de tota la seva història: s’estrenà ‘El cantor de jazz’ i el públic, entre incrèdul i embadalit, va escoltar per primer cop com Al Johnson cantava. El cinema sonor acabava d’aparèixer.

Considero, doncs, que aquesta és una magnífica oportunitat per acomiadar-nos del cinema mut i començar a partir d’ara a tractar les pel·lícules llegendàries que el sonor començaria a fabricar. Per aquest motiu farem un molt breu passeig pels primers temps del cinema i la dècada dels vint, on sense cap mena de dubte es va forjar tot allò ara veiem.

El llenguatge cinematogràfic va començar amb David Wark Griffith. La seva innovació en la forma de narrar les pel·lícules van revolucionar el món del tractament fílmic. Per exemple, en pel·lícules, considerades obres mestres, com ‘El naixement d’una nació’ o ‘Intolerància’ dels anys 1914 i 1915 respectivament, el mestre va ‘inventar’ les seqüències, la narració en paral·lel, el canvi en els angles d’una presa, els diferents plànols d’una mateixa acció o fins i tot el flash-back, que recordem que és la narració en imatges d’un fet ja passat que recorda qualsevol personatge del film.

A partir d’aquí, els mestres ja tenien una part del camí mostrada. Ara només calia endinsar-se en ell i començar a descobrir les possibilitats artístiques d’aquest nou món.

A Alemanya apareixen grans directors que s’adonen de que aquest medi pot servir per manifestar l’expressionisme i llançar mitjançant els fotogrames un allau de sentiments íntims i molt profunds en el ser humà: Robert Wiene amb ‘El gabinet del doctor Caligari’, i els ‘nostres coneguts’ Murnau i Fritz Lang, en van ser els màxims exponents.

Més al nord Dreyer o Sjöström contradiuen el corrent alemany per fugir dels decorats interiors angoixants i sublimar el paisatge exterior i natural. ‘La passió de Joana d’Arc’ de Dreyer n’és una bona mostra.

A França també es decanten per l’impressionisme, i l’exemple que més m’agrada és ‘Napoleó’ d’Abel Gance.

A Rússia sorgeix el cinema de caire més documentalista, o fins i tot propagandístic. El gran geni Sergei M. Eisenstein va enlluernar a tothom amb la seva obra mestra ‘El cuirassat Potemkim’, on la força de les imatges i el magistral muntatge del film mai s’havien conegut en la història del cinema.

Es demostraria també que és una font inesgotable d’experimentació avantguardista. A Espanya, amb Buñuel i Dalí, i el seu ‘El gos andalús’, el surrealisme arribaria amb força a la pantalla.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses eren una mica menys ‘arriscades’. El cinema nord-americà no es declinava tant per la poesia visual o el compromís artístic. Però gràcies a aquest gust per allò material, començaria a formar-se la fàbrica de somnis: Hol·lywood. Aquí, en la dècada dels vint, es filmaran pel·lícules a la mateixa velocitat que es crearan estrelles; un fantàstic sistema publicitari fa d’un actor una llegenda i esdevenen mites en vida. Ha nascut l’star system.

El cinema d’aquesta època té una indubtable tendència còmica que desenvolupen a la perfecció mestres de la talla de Chaplin o Keaton (els quals, moltes vegades van més enllà de la simple comicitat), però també es comencen a produir grans produccions, que en aquests primers anys tindrien com a gran realitzador a Cecil B. de Mille.

Ja per acabar recordarem el gran encert de Hol·lywood: l’acolliment de cineastes estrangers que van contribuir a fer més gran la llegenda del cinema nord-americà. Erich Von Stroheim va ser el primer, però immediatament el van seguir Murnau, Lang i tots els grans mestres europeus que van veure la possibilitat de fer gran la història del cinema.

 

 [segueix]