1 de 4

Clàssics 

Nosferatu

Per Xavier Ortega García - 04/12/2006

NOSFERATU, EINE SYMPHONIE DES GRAUENS

Gènere: Drama / Terror

País: Alemanya

Any: 1922

Director: F.W. Murnau

Guió: Henrik Galeen

Repartiment: Max Schreck (Orlok), Gustav Von Wangenheim (Hutter), Greta Schröder (Ellen), Ruth Landshoff (Lucy), Gustav Botz (Professor Sievers)

Fotografia: Fritz Arno Wagner

Durada: 94 minuts

 

El Context Històric

Difícil, molt difícil ubicar la pel·lícula en el marc històric en el que estava desenvolupada, i no per falta de dades; al contrari... Em temo que una dècada tant important en la història del cinema, quedi minimitzada per falta d’espai o paraules.

Ens centrarem única i exclusivament en el lloc (Alemanya) i el moment (el anys vint) per tal d’ignorar influències anteriors i posteriors que una corrent va provocar.

Expressionisme. Aquesta és la paraula clau de tot el procés artístic del moment. Com ja sabem, tot va començar amb la literatura (Pertot Brescat a la mateixa Alemanya) i la pintura (Van Gogh i Goya en són dos exemples clars) i finalment es va estendre al cinema, ja que és un del les més important manifestacions artístiques i culturals, tot i l’obstinació per part d’alguns productors d’acotar el producte a una orgia de tirs i explosions.

Al cinema, l’expressionisme és aquell moviment artístic que buscava la part més metafísica de la imatge o l’actuació. És a dir, volia expressar sentiments, però no solament a través d’allò que els diferents actors poguessin oferir, si no també a través dels decorats, la llum i l’ombra, els silencis, els paisatges i fins i tots els diferents angles de la càmera. Es buscava la interioritat de la persona a través de qualsevol medi tècnic o artístic.

Podríem dir que la precursora de l’expressionisme cinematogràfic va ser ‘El Golem’ (film ambientat en un marc de fantasia), però sobretot ‘El cabinete del doctor Caligari’... A aquesta darrera, com ja s’ha avançat, els decorats eren tan summament importants com el propi repartiment. Les formes de les habitacions són asimètriques, inclinades i imprecises, amb la qual cosa el nivell de sensació d’angoixa de la víctima del criminal doctor augmenta considerablement. Com no, hem de citar, potser l’obra més coneguda per al neòfit: ‘Metropolis’, que seguint amb les pautes del moment va contar amb descomunals decorats per dibuixar-nos una ciutat imperialista i cruel i sobretot industrialitzada.

La majoria d’aquestes pel·lícules tenien els mateixos directors de fotografia que hem conegut a Nosferatu, genis de la llum i el trucatge, que ens podien presentar espais infinits utilitzant maquetes i dibuixos al costat d’un gran decorat.

El mateix Murnau va tornar a sublimar l’art de l’expressionisme en la seva magnífica ‘Faust’ de 1926, on l’home venia l’ànima al diable per aconseguir allò que volia. Aquí, no solament descobrim novament els decorats abrusadors, si no també els efectes especials aconseguits amb senzilles superposicions i modestos medis, com per exemple la cara del diable, els ulls que tot ho veuen, rostres immensos planejant al cel i amenaçant a Faust...

Aquesta eficàcia tècnica es deu als estudis UFA que era una gran productora alemanya, indiscutible reïna del cinema de l’època, i les innovacions en allò que ara anomenaríem efectes especials o visuals no van deixar de sorgir fins a finals de la dècada.

El cinema alemany i el seu toc artístic, impregnat del citat expressionisme, van arribar a Estats Units de la mà del mateix Murnau, on va rodar ‘Amanecer’, obra magnífica però pot creïble en aquest moments, també va aportar al mercat hollywoodiense els enormes decorats i la combinació de maquetes. No tot el mèrit és seu, ja que Fritz Lang, autor de la venerada ‘Metropolis’ també va desembarcar al altre costat de l’Atlàntic, i després van anar a parar a Los Angeles, un a un, la majoria de tots els grans mestres del cinema alemany.

Poc després de Nosferatu el cine evolucionaria cap a millor. La càmera ja no es quedaria quieta com a testimoni mut d’una representació gaire bé teatral. Aviat es mouria i apareixeria el travelling subjectiu i circular. També el propi Murnau, amb la seva pel·lícula ‘El Último’, de 1924, va aportar aquesta innovació tècnica. El cinema, la imatge, cobrava dinamisme i espectacularitat.

Apuntar com a última dada que molts han qualificat a ‘Nosferatu’ de pel·lícula realista més que expressionista, sobretot pel lloc que ocupa la natura i el paisatge no artificial que sempre s’havia recreat als estudis. En la meva opinió certament admeto que a l’època és pot qualificar a la pel·lícula de realista, però encara que sol fos per l’escena on el vampir baixa les escales perseguit per la seva gran i tètrica ombra, ja hauríem d’ubicar-la en la corrent expressionista.

Per entendre millor tota l’obra de l’època caldria revisar, si tenim l’oportunitat, unes quantes obres que ens descobririen totes les aportacions que aquests grans genis van fer en els albors del cinema: ‘El gabinet del doctor Caligari’, ‘El golem’, ‘Faust’, ‘Metropolis’ i, com no, Nosferatu.

De la mateixa època però en un diferent àmbit artístic no podem oblidar a David W. Griffith o Sergei M. Eisenstein, precursors a Estats Units i Rússia del cinema com a forma majestuosa d’art o de denúncia documental.

[puja]

  [segueix]