articles > finestra oberta> La màscara trencada

Finestra Oberta 

La màscara trencada

Per Oriol Robleda Rodríguez - 24/09/2007

L’atractiu sempre és subjectiu i, per tant, polèmic. No és contundent ni binari com la bellesa, tot i que potser tracta de descriure els decimals que hi ha entre el zero i l’u.
Reflexions d’aquest estil són les que benevolentment m’autoindueixo per intentar explicar el fenomen Adrien Brody, per tots conegut per la pel·lícula “El Pianista”, “The Jacket” o “The Darjeeling Limited” ( a punt d’estrenar-se als EEUU).

Potser no vaig ben encaminat fent reflexions lleugeres, és probable que asseverar que la seva versatilitat entre drama, terror i comèdia prové del seu aspecte tragicòmic sigui cruel. O potser i essent més sincer, com la majoria d’espectadors, no ser capaç de separar artista i art en certes ocasions i això. embruta la meva percepció. M’explicaré.

Després de l’Òscar que Brody va guanyar per protagonitzar “El Pianista”, un seguit de notícies sobre la seva vida privada van arribar en breu temps. La més destacable per la seva veracitat inqüestionable i el seu poder de contrast fou la seva participació en una carrera il·legal per les autopistes d’Europa, reservada a multimilionaris.

Sé, tal i com apuntava abans, que cometo l’error de no separar art i artista, però la visió emotiva del nas de Brody congestionat i vermell pel fred del Ghetto de Varsòvia fou una imatge que xocà com un tren de mercaderies amb la representació mental que em vaig fer del discórrer de la seva aventura frívola i perillosa (sobretot per la resta) tot travessant les autopistes del continent, on visualitzava la seva nàpia bronzejada i perfectament climatitzada suportant unes ulleres de sol de varis cents de dòlars.

Fa poc llegia com alguns experts en Shakeaspeare rebutjaven certes teories que col·locaven el poeta com a fornicador prematrimonial. No podien, segons Anthony Burgess (conegut per ser l’escriptor de “La Naranja Mecànica”), concebre que una de les sensibilitats dramàtiques majors de la història hagués actuat amb la mateixa poètica que un pollastre de corral. Un altre cop creador i obra vinculats.

Però no oblidem que el públic busca molts cops una correlació inversa; és a dir, del virtuosisme artístic esperem molts cops una moral sòrdida. En general dels grups de rock esperem la destrucció de l’hotel que els allotja i uns quants ingressos hospitalaris per excés de drogues. Tot i que en el meu cas he d’admetre que seguiria escoltant U2 encara que descobrís que Bono utilitza cartrons trucats al bingo, no sempre és fàcil separar els fets.

El que sembla clar i universal és que ningú està disposat a gaudir d’una creació artística d’un personatge que representa el mal absolut, o si més no, no podríem deixar de sentir una repulsió envers nosaltres mateixos quan descobríssim qui hi ha al darrera de l’obra que ens ha fet gaudir.

Aquest es precisament l’extrem de la polèmica, que com a bona caricatura és grotesca i reveladora, alhora que ens enfronta amb crueltat a la dicotomia.
I si més no, que contestaríeu tots vosaltres a la pregunta que se’ns planteja aquí ?