articles > finestra oberta> receptes

Finestra Oberta 

Receptes

Per Oriol Robleda Rodríguez - 15/10/2007

L’altre dia tenia ganes de riure amb la boca oberta. No parlo d’aquell somriure mesurat, que subratlla una cella aixecada i indica que em captat una ironia finíssima pròpia de mestres de l’humor intel·ligent. El que volia era riure com quan de petit veus un pallasso tirar aigua amb una flor de plàstic o ja d’adolescent quan s’insinua la divisòria de les natges d’una noia per sobre els texans. Vaig anar a veure la Jungla 4.0 i no em va defraudar.

Tot sortint del cine després, em vaig posar a pensar en com els editors de so ens permeten compondre senzilles melodies de forma fàcil. Sembla que la creació digital permetrà cada cop la creació d’obres d’art bàsiques a la majoria d’usuari.
Així doncs, quins paràmetres hauríem de tenir en compte per “composar” estereotips cinematogràfics amb un possible software futur de creació cinematogràfica?. Pensem en el cas del gènere policíac i de terror. En el primer tenim:

- Psicòpata pertorbat: quan la policia descobreix casa seva, la decoració és una barreja entre “puticlub” de carretera, tenda de taxidermista i porta plena de graffitis pròpia de bany públic.
Normalment queda clar que és molt intel·ligent, però que el seu brillant futur va quedar estroncat per ésser la víctima d’algun comportament pertorbador, normalment per part de la mare, que el va marcar per sempre, com per exemple l’exposició exagerada al gag de les “empanadillas” de Martes y 13.

- Policia protagonista: separat i violent (en grau menor que el psicòpata, probablement per falta d’intel·ligència).
Veu cafè constantment i menja donuts, o més ben dit, “jodido café” i “jodidos donuts”.
Curiosament conjunta la profunditat intel·lectual del goril·la amb una recerca de la justícia i el bé dignes d’admiració.
D’entrada, el tracte que té amb les dones no és captat amb tota la seva complexitat pel públic femení, i és que només la protagonista de la pel·lícula entén que primer cal ser tractada com una meuca per expiar els pecats del seu sexe i poder així ascendir posteriorment a la branca més alta de l’olimp simiesc.

- Company policia: aquí tenim dues opcions. La primera es fer-lo calcat al protagonista però més lleig, ocupant un paper de secundari ben definit, o bé retratar un policia atrapat entre els mètodes radicals del seu company i els oficials, entre obrir la cervesa amb la boca o treure a passejar el gos (ja que normalment està casat).
Dependrà del missatge final que el fem viure o morir. En el primer cas, poca cosa canvia, però si el fem morir obliguem al protagonista que deixi d’esmorzar amb whisky i a vigilar la seva higiene, ja que moralment està obligat a tenir cura de la família del seu company mort, canviant les passejades borratxo pels carrers de Nova York per les barbacoes del diumenge.

Si el que ens interessa és el gènere de terror, aconseguirem acomplir el patró amb els següents elements:

- Nen, entre 6 i 8 anys, amb la pell més clara que un calamars, ulls blaus i vestit com els nens de la loteria de Nadal. Tot i que és la clau per prendre contacte amb el més enllà, fa més por ell que els morts. Normalment fa dibuixos que mereixen atenció psiquiàtrica però hi ha fenòmens que no tenen explicació... (en aquest punt, amb musica de violins aguts, ja se’ns marca que comença el mal rotllo).

- Pares: com que s’acaben de mudar a la casa/pis/apartament/etc... , font de la situació terrorífica per cert, atribueixen la situació al canvi. Són bons, prenen vitamines, fan esport i són odiats pel públic per la seva falta de comprensió de la situació.

- Element revulsiu. Pot ser tant un amic exdrogadicte de la família o, per exemple, la dona de fer feines de l’escola (amb arrels sioux i per tant amb contacte directe amb la vida i la mort, no com tots nosaltres, colla de pervertits tecnològics i materialistes).
És el pont entre el món adult i la realitat que només percep el nen. La majoria de vegades cal que mori, per tal que els pares carreguin amb la culpa de no haver cregut en ell pel seu origen o passat dubtós.

Potser hi ha moltes pel·lícules que s’ajusten a patrons que ja coneixem, però qui deixa de gaudir a la segona volta de la muntanya russa?