articles > finestra oberta > violència entendridora

Finestra Oberta  

Violència entendridora

Per Oriol Robleda Rodríguez - 25/02/2008

Intento esborrar el rictus estúpid, a l’estil Harpo Marx, que m’ha quedat esculpit a la cara després de veure 'No Country for Old Men'. Mentre s’il·lumina la sala, observo una clara polarització entre somriures de barra de bar i d’altres que provenen de la comunió profunda, intima i serena dels  espectadors que han connectat amb el director. Aquest darrer fenomen és força generalitzat en les pel·lícules d’autor, però d’aquest tema ja en parlarem més endavant.

No voldria entrar a parlar de l’actuació de l’amic Bardem, ja es va fer en un article anterior, sinó dels personatges polièdrics i les seves conseqüències en la construcció dels caràcters malvats en la història del  cinema.

Cal tenir en compte que per tota una generació de gent jove que ha crescut a l’ombra de mites hormonats com ara Schwarzenegger i els seus corresponents enemics és molt difícil comprendre les distintes dimensions dels personatge dolents retratats.

La nostra era una època maniquea, de fronteres definides. Stallone era el bo i els xinesos (que eren Vietnamites, però i què) eren dolents i, el que és més important, ho eren perquè si i sense matisos. No mataven a la dona del protagonista perquè li havien jurat a ell mateix que ho farien, en una demostració suí genereis de honor inscrit en el mal, com fa el personatge de Bardem. Ells la mataven perquè sí, mentre reien i mossegaven amb força un escuradents.

La construcció dels personatges de perfil psicopàtic cada cop està més marcada per la voluntat de despertar emocions contradictòries en l’espectador. Eren senzills i entranyables els temps on Robert de Niro, a 'El Cabo del Miedo', arruïnava la vida a una família sense voluntat de despertar-nos tendresa i sense vocació de mostrar-nos complexitats conductuals.

Crec que tot va començar amb Aníbal Lecter. Aquell repentinament a base d’oli de patates refregit, els seus modals encantadors  i una intel·ligència prodigiosa concretada en una mirada de cobra cocaïnòmana, van inaugurar una etapa on l’espectador es veia abduït per les contradiccions del personatge malèvol. Aquesta simfonia de registres ha ajudat a fabricar grans quantitats d’alli i oli, per part dels crítics, en forma d’articles que persegueixen  possibilitats d’explicació entendridores i profundes.

Un altre exemple d’humanització dins la deshumanització fou la versió que se’ns va presentar dels darrers dies d’Adolf Hitler a la pel·lícula ‘El Hundimiento’. En algunes seqüències era necessari no perdre la perspectiva, perquè sinó gairebé et venia de gust preparar-li una sopa calenta amb un gelocatil a l’amic Adolf. Tot i així no descarto una revisió del personatge en una nova cinta futura on puguem contemplar com un jueu li punxa les rodes de la bicicleta en la seva més tendra joventut, fet que pretesament ens ajudaria a comprendre tot el rancor del personatge futur.

Però jo insisteixo. Trobo entranyables els personatges plans com Jason Voorhes i Michael Myers (‘Viernes 13’ i ‘Halloween’ respectivament). Una màscara, una serra i a treballar, amb l’esperit d’un bon professional de l’àrea Guissona per bandera. És una maldat primigènia, faltada d’explicació, com la que protagonitzava Al Pacino a ‘Pactar con el Diablo’.

Com diuen el grans campions de la cultura eclesiàstica, hi ha massa relativisme avui en dia en la societat actual, però sempre hi ha excepcions. Feu la prova d’anar amb un psicòleg a veure qualsevol de les pel·lícules protagonitzades pels espècimens anteriors. D’entrada intentarà vincular la serra amb conflictes fàl·lics, però ràpidament substituirà els arguments per una expressió primària de por i fàstic.