1 de 4

Diada de Sant Jordi 

La festa dels ‘flâneurs’

Per Aleix Cabrera - 23/04/2007

Actes de la diada

Fira del llibre i la rosa. Paradetes repartides per tot Catalunya, especialment el centre històric dels municipis. L'encant barceloní el trobem a Les Rambles i al barri Gòtic.

El Virolai a Montserrat. Escoltar l'escolania de Montserrat i degustar la coca i el mató és una altra forma de passar el dia. L'emoció amb les primeres notes de l'orgue a la basílica està garantida.

Portes obertes a la Generalitat. Per als qui vulguin honorar Sant Jordi o simplement passejar-se pels passadissos de la política catalana.

Processó a la Roca Encantada. Segons la rondalla popular, a Sant Climent Sescebes, hi ha una roca que amaga un tresor immens que només es pot desencantar la nit de Sant Jordi. S'hi beneeïxen dotze pans que després es reparteixen.

Setmana Medieval a Montblanc. Ja és tradicional la representació viva de la llegenda de Sant Jordi. La capital de la Conca de Barberà vesteix la història de la millor manera: la palla, els artistes i els diferents gremis omplen els carrers.

L’aroma de les roses fresques embriaga el turista ocasional que es deixa perdre pels carrerons de Catalunya, un 23 d’abril. L’esclat de colors —sobretot de vermell— taca cada municipi amb l’amor dels amants i l’estima per la tradició. Això precisament desencadena les preguntes més matineres al nostre passejant foraster: on va la gent amb tantes roses i llibres?, què representa el drac? No sabem on va ni d’on ve, però sí que està de pas per la nostra terra i es deleix per saber-ne més. Així que l’acompanyem en un passeig que li suposa una nova sorpresa a cada moment.

“Què passa avui?”, ens pregunta encuriosit i perplex. Està clar que s’ha adonat que el 23 d'abril és un dia especial. És la festa per passejar i badar. Per a definir aquesta actitud Charles Baudelaire va regalar als francesos un terme prou precís: flânerie. Per consegüent, el flâneur és la persona que camina sense pressa ni rumb establert, transita i s'atura i s'embadalaeix amb les petites coses de l'entorn i torna a emprendre la marxa. No és, doncs, aquesta diada una festa per als flâneurs?

El dia de Sant Jordi, la majoria de catalans i catalanes sortim de bon matí amb un somriure als llavis, un tret plàcid que no abunda la resta de dies laborables al metro, a la carniceria o a l'oficina. Podem dir que estem cofois. Arriba la bonança, les hormones se’ns disparen i els enamorats rendeixen culte al sentiment compartit un dia com avui. El foraster se’n fa creus que la nostra personalitat —no dubta que en tenim molta i de la bona— ens hagi portat a prescindir del seu admirat Sant Valentí, el 14 de febrer. No, cal clarificar-li, això ve de lluny, però és una història molt llarga. “Sóc tot orelles”, murmura sol·lícit amb un català lloable per un home que fa poc temps que és entre nosaltres.

Sant Jordi, per Novgorod.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Per bé que la llegenda i la tradició daten de molt abans, la festa de Sant Jordi —patró nacional— se celebra a Catalunya des del 1427, uns anys després que se celebrés a València, el 1343, i a Mallorca, el 1407. Durant l’Època Medieval, fou un sant venerat i la seva popularitat s’estengué per arreu. A més, el rang de cavaller li conferia categoria i ascendència entre la gent d’armes. Per això, pobles en expansió que anaven cap a la civilització, com Catalunya o Gènova, l’escolliren com a patró. El sant de la Capadòcia els garantia protecció i prestigi.

El turista atura el seu pas en sentir que criden “Jordi” enmig de la gentada. Un nen d’entre tres i quatre anys saltironeja cap als seus pares amb un llibre de pàgines dures a les mans. “Per això hi ha tants Jordis a la vostra terra”, conclou el visitant. És una de les explicacions. Jordi és un nom molt nostrat que ens estimem i sentim proper, però que, a més, porta implícites qualitats heroiques com són la força, la fe i la valentia. Ens ho recorda la llegenda de Sant Jordi i el Drac que, a l’hora, explica per què el 23 d'abril és el dia dels enamorats i per què obsequiem l’estimada amb una rosa vermella, que no blava, verda, negra o d’un altre color.

[puja]

[segueix]