articles > literatura > mercè rodoreda

 

Centenari Mercè Rodoreda: 1908-2008

Per Neus Vallara Rovira - 14/04/2008

Enguany celebrem el centenari de la que possiblement és l’escriptora contemporània en llengua catalana més universal. La seva obra ha estat traduïda a més de 30 idiomes, i tresors en forma de novel·la com La Plaça del Diamant, Mirall Trencat o La mort i la primavera, conformen el llegat literari d’una figura vinculada tant a les lletres com al catalanisme des de l’exili. Uns primers anys d’infantesa idealitzada, el llarg camí cap a l’exili i un final en solitud marquen el recorregut vital d’una existència en la que, segons la seva amiga Anna Murià “no hi havia res de fatal, però si molt de dolorós”.

DE L’INFANTESA ALS INICIS LITERARIS

 

Nascuda l’any 1908 en una torreta de Sant Gervasi, Mercè Rodoreda creix en un ambient familiar de gustos literaris i teatrals. Apart del seu pare, del qual l’autora en alguna ocasió en va  afirmar que era un lletraferit i un gran lector, rep la influència determinant de la figura del seu avi matern, Pere Gurguí. D’ell heretà un profund catalanisme i un gust per les flors que més tard convertiria en un dels elements simbòlics de les seves novel·les.

L’any 1928 contrau matrimoni amb un oncle seu, Joan Gurguí, 14 anys més gran que ella i amb qui va tenir el seu únic fill, Jordi. El matrimoni esdevé un fracàs, i buscant una vàlvula d’escapament s’aboca cap a la literatura, iniciant les seves col·laboracions en forma de contes en diversos mitjans com La Veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador.

Alhora escriu 4 novel·les que més tard rebutja en considerar que són fruit d’una artista inexperta. De totes elles, només va acceptar com a vàlida Aloma (1937), guanyadora del Premi Crexells, però que va reescriure totalment l’any 1969. La Guerra Civil va esguerrar aquesta brillant trajectòria inicial, i Rodoreda va haver d’abandonar la seva estimada Catalunya i iniciar el llarg camí cap a l’exili, particularment dur a causa de l’esclat posterior de la Segona Guerra Mundial.

 

 

 

RODOREDA A L’EXILI

“Fa dos anys i mig que som a Ginebra, on vam venir amb un contracte per l’Obiols de tres setmanes. Després de dos anys i mig d’ésser en aquesta terra encara m’enyoro de París. A Ginebra m’hi han passat coses desagradables però a part d’això, sempre m’hi he sentit exiliada. A París, malgrat la misèria i les penes, em sentia a casa. Aquí, sempre m’he sentit exiliada. A mida que em vaig fent vella, el més lleuger canvi de decorat em fa mal.”
Cartes a l’Anna Murià,  M. Rodoreda 29 octubre 1956

 

L’exili de Mercè Rodoreda comença la tarda del 23 de gener de 1939, i tret d’una visita a Barcelona l’any 1949, no acaba fins el 1972. Tolosa, París, Llemotges, Bordeus i Ginebra són les ciutats que es converteixen en l’escenari d’aquest exili, i desde la llunyania continua escrivint contes i novel·les. Són dues dimensions en les que Rodoreda sembla moure’s amb desimboltura.

D’aquesta època són Isabel i Maria, novel·la inacabada que no es publicaria fins el 1991 i que confronta dos universos rodoredians com són la placidesa del jardí i el desolat exili, el recull Vint-i-dos contes, guanyador del premi Victor Català de 1957 o Una mica d’història, novel·la presentada sense èxit al premi Joanot Martorell i que més tard esdevindria Jardí vora el mar (1967).

Ginebra i la meitat del anys cinquanta marquen una etapa de regularitat en les seves publicacions. Allà viu amb el seu company Armand Obiols (pseudònim del crític Joan Prat), que treballa com a traductor a les Nacions Unides. L’any 1962 publica La Plaça del Diamant, que tot i que no guanya el Premi Sant Jordi, esdevè un èxit de crítica fins al punt de ser considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de postguerra. El carrer de les Camèlies (1966), una altra de les seves obres cabdals, no deixa de ser una continuació formal de l’estil de La Plaça del Diamant, i és amb la que finalment guanya tant el premi Sant Jordi com el de la Crítica.  Més tard arriba La meva Cristina i altres contes (1967), un recull de contes de gran qualitat, i Mirall Trencat (1974), ambiciosa novel·la  que tot i ser acabada a Romanyà de la Selva, va ser escrita al llarg de molts anys.

 

DARRERS ANYS DES DE LA SOLITUD

 

La mort del seu company Armand Obiols a Viena marca el seu retorn a Catalunya l’any 1972. Però Barcelona ja no és aquella ciutat d’abans de la Guerra que recorda Rodoreda. Fugint del soroll s’instal·la a Romanyà de la Selva, petit poble de les Gavarres on la seva amiga Carme Manrubia té una casa, El Senyal. Hi viurà durant 6 anys, fins que ja té construida la seva pròpia casa amb jardí i en plena natura. Desde aquest retir, escriu les seves darreres novel·les, Viatges i Flors i Quanta, Quanta Guerra… les dues publicades l’any 1980. És una literatura més críptica, més imaginativa, on l’autora deixa ben palesa la seva originalitat i la seva creativitat versada cap al seu propi univers. Alhora és una etapa de reconeixement, amb l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Ciutat de Barcelona.

La Plaça del Diamant s’estrena en la seva versió cinematogràfica de la ma de Francesc Betriu i protagonitzada per una joveníssima Silvia Munt. Els seus llibres es venen i es tradueixen a molts idiomes, de manera que la seva vida material ha deixat enrera la precarietat que va passar durant l’exili. Rodoreda està a casa, a Catalunya, però sola… Morirà el 13 d’abril de 1983, víctima d’un cancer, i serà enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva pel seu exprès desig.

 

[segueix]