1 de 3

Stephen Sondheim

Per David Fajardo - 10/03/2008

 

Musicals:

Saturday Night (1954)

West Side Story (1957)

Gypsy (1959)

A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1962)

Anyone Can Whistle (1964)

Do I Hear a Waltz? (1965)

Company (1970)

Follies (1971)

A Little Night Music (1973)

Pacific Overtures (1976)

Sweeney Todd (1979)

Merrily We Roll Along (1981)

Sunday in the Park with George (1984)

Into the Woods (1987)

Assassins (1990)

Passion (1994)

Bounce (2003)

Cinema:

Banda sonora de 'Reds' (1981)

Cinc cançons a la banda sonora de 'Dick Tracy' (1990)

Premis:

Grammy: 'Sweeney Todd'; 'Send in the Clowns', cançó de l'any

Pulitzer de teatre: 'Sunday in the Park with George'

Oscar a la millor cançó: 'Sooner or later' de ' Dick Tracy'

7 premis Tony: 'Company', 'Follies', 'A Little Night Music', 'Sweeney Todd', 'Into the Woods', 'Passion'

Intentaré no pronunciar el nom de Stephen Sondheim en va al llarg de tot aquest article, intentaré fer justícia a la qualitat de les seves composicions i tractaré de reflectir la seva carrera, de manera breu, però destacant les seves obres més importants i deixant clar des del començament que qualsevol obra de Sondheim, per petita que sigui, té alguna cosa interessant. La seva carrera com a compositor i lletrista li ha reportat múltiples premis, set premis Tony (més que qualsevol altre autor), múltiples premis Grammy i fins i tot un Pulitzer i un Oscar. És, segons va dir Frank Rich al New York Times, "el creador de teatre musical americà més gran i més conegut", però tot i així a casa nostre no deixa de ser un gran desconegut, tot i que s'han fet diverses adaptacions de les seves obres als nostres teatres.

Biografia

Stephen Sondheim va néixer el 22 de març de 1930, fill d'un ric fabricant de vestits de Nova York. Però, quan es van divorciar els seus pares, la seva mare var marxar a Bucks County (Pennsylvania) i de sobte el jove Stephen es va trobar al lloc adient a l'època adient. Un veí de la seva mare, Oscar Hammerstein II, estava treballant en un musical nou anomenat Oklahoma! i no va fer falta massa temps perquè l'adolescent Sondheim s'adonés que estava intrigat per teatre musical. Encara que posteriorment va estudiar composició amb Milton Babbitt, va decidir aplicar tots aquest coneixements al món de Broadway.

El seu èxit inicial va arribar com a lletrista una mica reticent a l'obra de Leonard Bernstein 'West Side Story' (1957) i a l'obra de Jule Styne 'Gypsy'. Amb aquestes primeres composicions va poder viure tota la emoció del món del musical i ben aviat es va llençar a composar la seva primera obra, lletra i música; va ser 'A Funny Thing Happened On The Way To The Forum' (1962), un divertida i espectacular farsa musical. En les tres dècades posteriors la crítica va contemplar el naixement del veritable estil Sondheim: una gran interès pel llenguatge harmònic de Ravel i Debussy, una certa desestabilització de la melodia per fer-la més complexa i una gran tendència a construir lletres molt cultes. Però tot i així era capaç de passar d'una partitura explosiva a 'Anyone Can Whistle' (1964), a les escenes musicals amb inspiració oriental a 'Pacific Overtures' (1976) sense oblidar la inspiració en el pop o el vals de 'Company' (1970) i 'A Little Night Music' (1973) respectivament.

Sondheim decideix iniciar un nou camí als setanta, formant equip amb Hal Prince: un compositor-lletrista i un productor-director amb la intenció de reinventar el musical. Ja fossin musicals sense història (Company) o sense personatges principals (Pacific Overtures) o miressin enrera (Merrily We Roll Along) en tots ells s'endevinava un pas endavant però sense oblidar el que hi havia prèviament. 'Follies' (1971) és un pastiche afectuós i precís de Berlin, Kern, Gershwin, Dorothy Fields o Yip Harburg, una mirada definitiva a la tradició peró també un resum magnífic de tot el que havia donat el passat. A 'Sweeney Todd' (1979), la col·laboració entre Prince i Sondheim arribar al seu apogeu; s'esborra la frontera entre lletra i diàleg, cançó i partitura de fons, i es combina amb un guió amb tocs operístics per crear un thriller musical únic. Però el seu següent show, 'Merrily We Roll Along' (1981), serà el seu darrer treball conjunt i tots dos seguiran camins separats. A continuació s'uneix al director James Lapine a 'Sunday In The Park With George' (1984), un treball que sembla una reflexió autobiogràfica sobre els problemes de fer art en un entorn comercial.

Sondheim amb Depp i Burton en la presentació de 'Sweeney Todd'

Als seus espectacles més recents l'autor demostra un dels seus grans punts positius: la habilitat de fer servir temes desconcertants i anar més enllà dels temes habitualment utilitzats als musicals; a 'Into The Woods' (1987) els seus protagonistes són personatges de conte com la Ventafocs o la Caputxeta Vermella i s'atreveix a explorar els despreocupats finals feliços dels contes infantils; a 'Assassins' (1990) els sorprenents protagonistes eren assassins dels diferents presidents dels Estats Units. En general, darrera d'aquests treballs, planeja la intenció de demostrar que el ventall temàtic del musical pot ser tan ampli com el del teatre.

Percepció de la crítica

Considerat un dels més importants compositors i lletristes de musical modern, Sondheim ha revolucionat el teatre musical americà, tot i que en general les seves obres han gaudit d'un èxit de taquilla moderat. Les seves produccions inclouen temes com la falta d'il·lusió i esperança, elements poc propis del musical abans de les seves obres; a més ha intentat trencar les convencions que relacionaven el musical directament amb melodies fàcilment identificables i històries lineals i senzilles. Alguns crítics han definit les seves lletres com sofisticades, mentre d'altres destaquen una discutible falta de caliu i romanticisme. De totes maneres, és una veu general la que creu que Sondheim ha expandit els límits del musical afegint temàtiques socials, posades en escena innovadores i resolucions dramàtiques. Hi ha diverses aproximacions crítiques a l'obra de Sondheim: els seus musicals es consideren foscos i depressius, la manca d'una melodia clara és per uns un símptoma de l'evolució que vol iniciar l'autor en la seva recerca d'una major profunditat temàtica, mentre que per altres és poc interessant i un signe de poca cohesió. La majoria de crítics destaquen la utilització d'una sintaxi natural i unes lletres que intenten diferenciar-se poc de les parts no cantades, però sempre hi ha veus que creuen que l'opció de Sondheim té menys qualitat que el camí tradicional de Broadway. Independentment de les opinions, Sondheim és una de les grans veus del musical, amb una intenció clara de portar-lo endavant i fer-lo evolucionar.

[puja]

[segueix]