crítiques > cinema > el señor de la guerra

 

El senyor de la guerra

Per Isa Martínez - 03/07/2006

La nova proposta d'Andrew Niccol comença i acaba de manera magistral. Mentre apareixen els títols de crèdit podem seguir la vida d'una bala, des que se n'inicia la producció en una fàbrica fins que provoca la mort d'una persona. I per a la conclusió, el protagonista ens narra anticipadament una conclusió de la història de la qual en veurem molt poc en imatges. Però i entremig que hi ha?

Entremig hi ha la vida de Yuri Orlov un emigrant ucranià als Estats Units que descobreix que la venda d'armes pot suposar un negoci molt lucratiu. I ho és perquè satisfà la necessitat de poder, violència i domini d'una bona part de la raça humana. Yuri ens explica la seva història en primera persona: com acaba involucrant la seva familia i mentint a la seva dona per mantenir un mode de vida que sap que té els seus inconvenients però que se li dóna millor que qualsevol altre cosa.

Acompanyat del seu germà Vitaly o en solitari, Yuri viatjarà per tot el planeta, recorrent a tot tipus de trucs i tractant amb els més poderosos compradors d'armes sense preocupar-se de l'ús que faran del seu producte. Al seu món hi ha dictadors despiadats, altres traficants amb més o menys moral que ell, una dona a la que menteix sobre el seu ofici, i un fill a qui no deixa jugar amb un revòlver de plàstic. I aquesta és la base de la contradicció moral que representa aquest personatge ben construit per un efectiu Nicolas Cage.

Una contradicció que arrosega el públic que tot i sentir repulsa per la manera en que Yuri amassa la seva fortuna, té moments de certa empatía i fins i tot pot esboçar un somriure en veure com se les enginya per escapar continuament a la implacable persecució de la justicia personificada en l'actor Ethan Hawke. El fet que aquest personatge amoral i cínic sigui el protagonista, antiheroi que parla amb veu pròpia, és un dels grans encerts del guió. La posada en escena inclou també una cuidada banda sonora, una efectiva fotografia i imatges carregades de significat.

Però que ningú vagi a veure 'El señor de la guerra' esperant minuts d'espectacular acció bèlica o imatges colpidores sobre les carnisseries que les armes provoquen en països del tercer món. Perquè la intenció de Niccol no és convertir la obvietat d'uns fets reals en espectacle. Sino aconseguir el drama en la consciència de cada espectador precisament denunciant que aquesta tràgica realitat, per òbvia, ens sembli tant normal. Entre aquell principi i aquell final, teixeix una successió de fets que retraten un món que està boig de banderes, de lluites de poder, d'ideologies, ambicions i hipocresies. Fets que demostren una realitat, una veritat que no pel fet de ser coneguda i assumida per tots deixa de fer mal. Però aquest pes que va sobrevolant-nos durant tota la pel.lícula, Niccol deixa que ens l'emportem sobre les espatlles quan sortim de la sala de cine.