crítiques > cinema > Superman returns. El regreso.

 

Superman returns. El regreso.

Per Yolanda Aguilar - 10/07/2006

Les còpies, els remakes, les modernitzacions de clàssics, les versions de les versions i tot el que suposi agafar una cosa ja ben feta i tornar-la a fer fan posar una mica els pèls de punta als cinèfils. Feia falta fer una nova versió de Psicosi copiada fotograma a fotograma? Calia una nova trilogia d’Star Wars? I el que ens importa en aquest cas, feia falta que Superman tornés a volar a les pantalles d’un cinema?

Però que ningú s’espanti, unes lletres en els títols de crèdits dediquen aquesta “Superman returns: El regreso”:

“amb amor i respecte a Christopher i Dana Reeve”

I les paraules de la dedicatòria resumeixen molt bé el que ha volgut fer Bryan Singer amb la seva pel·lícula.
Des de les notes mítiques inicials de John Williams als títols de crèdit finals, la pel·lícula mostra l’amor de Singer pel personatge de l’home d’acer i el respecte a les pel·lícules originals (les dues de Richard Donner) i a Christopher Reeve.

Cronològicament aquest film segueix a la segona pel·lícula del mític heroi. Superman torna a la terra després de cinc anys desaparegut. Marxa a la recerca dels seus orígens i torna havent trobat que només queden runes del món que el va veure néixer i que va abandonar al ser enviat a la terra pel seu pare Jor-El.
Però no només això, quan retorna al seu món d’acollida descobreix que els humans han après a viure sense Superman.
Però el que fa més mal al superheroi és que Lois Lane també sembla haver-lo oblidat i té la seva pròpia família.

Brandon Routh és el nou Superman triat per Singer després de que un munt de noms s’hagin sentit durant els anys que ha durat el projecte.
Un jove i desconegut actor, amb una semblança inquietant amb Christopher Reeve sobretot rera les ulleres del maldestre Clark Kent.
Un actor que ens alguns moments de la cinta fa cara de desconcert i sembla dir: “jo passava per aquí i de sobte, sense saber massa com, m’he trobat amb aquesta S al pit i aquesta capa vermella sobre les espatlles”. Però la seva cara de desconcert o de no creure el que li està passant no molesten ja que ajuda a donar realisme a aquest Superman que tampoc sap massa on està el seu lloc.
Routh construeix un Superman una mica menys d’acer i una mica més fràgil que el que ens oferia Christopher Reeve.

Kevin Spacey construeix un magnífic, malèvol i histriònic Lex Luthor mentre que l’únic però que tenim en el càsting és Kate Bosworth, una Lois Lane a la que li falta la maduresa, la força i el (mal)caràcter que tenia la seva predecessora, Margot Kidder.

El film està ple de picades d’ullet als que vam veure els films originals. Frases, escenes i accions fàcilment reconeixibles que fan somriure involuntàriament a l’espectador. Des del famós “és un ocell, és un avió...” a Lex Luthor recordant el que el seu pare li deia sobre la terra.

No espereu un film d’acció ininterrompuda. Singer ha construït un film amb un ritme desigual amb puntes d’acció trepidant que es combinen amb valls de reflexió sobre els personatges i escenes romàntiques, algunes un pèl massa llargues.

No volíem una còpia escena a escena de la pel·lícula de Donner, però tampoc un Superman tant diferent al que estàvem acostumats que ens costés de reconèixer i en això, Singer no ens decepciona. I jo, sincerament, vaig passar una bona estona.