La ciencia del sueño

Per Joan Carles Sanchez-Marin Sanchez - 05/02/2007

La presentació en societat de l'última obra del videocliper (i no ho dic amb doble intenció) Michel Grondy estava carregada d'interès i de morbo perquè havia de contestar dues preguntes: Podrà superar la qualitat visual de la seva pel·lícula anterior i meravellosa, "Eternal Sunshine of the spotless mind"? i una pel·lícula de Grondy sense guió de Charlie Kauffman continuarà fascinant igual?.

Així que el geni àudiovisual francès era davant de la seva major prova: demostrar que no només filma bé el seu món propi. El morbo estava servit així que únicament em vaig disposar a veure la pel·lícula que és la que s'ha de fer sempre abans d'opinar, faltaria més.

És difícil avaluar aquesta pel·lícula perquè visualment torna a enlluernar i, en alguns moments, fascinar però narrativament és equivoca, confusa...¿tonta?. M'hagués agradat veure una pel·lícula extraordinària i és cert que d'alguna forma ho és. Tractant-se de Grondy i el seu al·lucinat geni visual el que no és segur és ordinària però el que no està per cap banda, el que realment interessa i no apareix és una HISTÒRIA extraordinària o una forma de explicar-la diferent. El director francès tria una forma vulgar: el "noi coneix noia" necessita d'alguna cosa més que somnis surrealistes, jocs subconscients, sensacions musicals, ponis que cobren vida, maquines d'afaitar que es converteixen en aranyes o plats televisius amb càmeres de cartró. Exceptuant algun bon diàleg i alguna bona seqüència al servei de la història (la conversa telefònica entre Charlotte Gainsbourg i el sobreactuat protagonista Gael Garcia Bernal, on ell es queda adormit però continua parlant per telèfon des del seu somni) la resta és massa "videoclip" (aquí si que ho dic amb doble intenció), massa efecte sense sentit.

I és que Grondy no li dóna la pilota al públic: se la queda ell en el seu camp, adora les seves imatges, el seu món i no entén que malgrat que als seus seguidors també ens encanta, ens quedem amb les ganes que ens expliqui alguna cosa. Ens quedem amb les ganes d'una estructura narrativa interessant. Dit d'una altra manera l'espectacle visual fascina però no ens anima a continuar mirant: ja li hem vist fer i les altres vegades amb més sentit narratiu.

Crec que ja tinc respostes per a les preguntes formulades: per moments ha superat la qualitat visual d'Eternal Sunshine of the spotless mind però el que no ha fet és entretenir-nos igual...sense Kaufman, Grondy és menys Grondy. Haurem d'esperar que afini la punteria i es deixi d'exercicis onanistes que, com tot exercici d'aquest estil, només satisfà plenament a qui ho practica.

[puja]