Bajo las estrellas

Per Laura Revuelta - 18/06/2007

Cartell de la pel·lícula

El jove Félix Viscarret ha gaudit d’un privilegi que qualsevol director novell li envejaria, ja que ha comptat amb la producció de Fernando Trueba per a la seva opera prima, Bajo las estrellas, adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu El trompetista del Utopía.

San Juan entre 'trompes' i trompetes.

La pel·lícula, gran triomfadora del passat Festival de Màlaga, on es va endur els guardons a millor pel·lícula, millor direcció, millor actor protagonista (Alberto San Juan), i millor guió novell, narra la història de Benito Lacunza, un trompetista de segona que torna al seu poble natal, Estella, per l’enterrament del seu pare. Allà descobrirà que el seu innocent germà petit, Lalo, està a punt de casar-se amb una noia que ell coneix d’anys enrere. Benito decideix quedar-se al poble per protegir el seu germà d’aquesta dona, cosa que el portarà a establir una peculiar amistat amb la rebel filla d’aquesta.

A partir d’aquesta premissa, el film ens endinsa en un western sui generis, durant el qual acompanyarem al solitari cowboy – un magistral Alberto San Juan – en el seu camí de tornada a casa, un camí en el qual es desprendrà de somnis i ideals per retrobar-se amb la realitat que va voler abandonar. I és en la realitat d’Estella, de la seva família, plena d’imperfeccions, de la gent del poble, entre els quals n’hi ha de violents, on la pel·lícula fa brillar els seus diàlegs àgils i enginyosos, i ens delecta amb el solo actoral que executa el protagonista. També ens permet retrobar una Emma Suárez que pot donar molt més, però que apareix tan dolça i atractiva com fa vint anys, i ens fa gaudir d’una immensa secundària com és Amparo Valle, i d’una més que correcta interpretació per part de Julián Villagrán, i també de Violeta Rodríguez, una actriu gran en un cos de molts pocs anys.

L’impecable factura del film, especialment la magnífica banda sonora (obra de Mikel Salas), posa de relleu els inesperats tocs de bona comèdia d’aquest drama que parla humilment de temes bigger than life, com ara la identitat, la família, el sacrifici, i l’amor com a gran substrat de la vida. Això sí, un conjunt tan satisfactori mereixia sense dubte un millor tractament de la relació entre el protagonista i la nena, al cap i a la fi un dels puntals del film, perquè tenim la sensació que el desenllaç és massa precipitat, i que el personatge de la rebel Ainara no està suficientment treballat, cosa que contribueix a una important davallada del ritme en la segona meitat de la pel·lícula. Tot i així, podem saludar aquest primer llargmetratge de Félix Viscarret com un dels més divertits de l’any pel que fa al cinema espanyol, tot augurant-li un futur prometedor com a realitzador.

[puja]