crítiques > cinema > mi hermano es hijo único

Psicoanàlisi i ideologia all’ italiana 

Mi hermano es hijo único

Per Laura Revuelta - 19/11/2007

Daniele Luchetti (Roma, 1960), director i guionista de Mi hermano es hijo único, és més conegut al nostre país pel seu treball com a actor a les ordres de Nanni Moretti a Abril entre d’altres, ja que dels seus anteriors films, l’únic que va tenir cert ressò aquí, Mañana sucederá, data de 1987. Vint anys després, ens ofereix aquesta comèdia sobre els convulsos anys 60 a Itàlia, un èxit total al seu país, que ha obtingut 5 premis David di Donatello, i que ha estat seleccionada per al Festival de Cannes.

La història de dos germans, Accio i Manrico, enfrontats per ideologies rabiosament oposades – l’Accio es fa fascista per fer enrabiar el seu germà i la resta de la família, mentre que el fill gran és un líder del moviment comunista cada cop més important – serveix per representar dues Itàlies que finalment tenen més elements en comú del que pugui semblar, com per exemple l’amor cap a la mateixa dona.

“Mi hermano es hijo único no és un film polític”, comenta el director. “És un film d’éssers humans que estimen, pateixen, riuen i també fan política”. En efecte, el més destacat del film és que el context polític juga un paper important, però alhora no deixa de ser l’escenari en el qual les relacions familiars, el creixement emocional i espiritual del germà petit, i les escenes costumbristes es van desenvolupant.

Hi ha una bona dosi d’humor, d’ironia i de tendresa en aquesta mirada sobre la formació de la identitat, i sobre el paper que juga la ideologia en la recerca d’aquesta, especialment en el trajecte vital d’ Accio, el germà petit, que sent, com queda ressaltat humorísticament al títol, que no existeix per a la seva família, i especialment per a la seva mare. Al mateix temps, el film comporta una denúncia de les condicions socials de l’època, tot en la més pura tradició del cinema italià, és a dir, amb la comèdia subjacent tota l’escena, i una bona dosi de gent gesticulant, cridant i assumint amb dignitat el propi destí de classe baixa.

Podem destacar, finalment, les interpretacions, especialment dels dos germans, però també dels secundaris, com per exemple el fascista que serveix de model al germà petit, així com l’esforç per recrear una època. Els millors moments del film, de tota manera, es concentren en la primera meitat, quan la crítica a la ingenuïtat de qualsevol ideologia, i a la hipocresia subjacent a totes elles, provoquen el riure més franc. En certa manera, el ritme decau cap al final, quan l’element humorístic pràcticament desapareix i es mostra el preu més tràgic que es pot pagar per mantenir certes idees.

Estrena 30 de Novembre, 2007