crítiques > cinema > Canciones de amor en Lolita´s Club

Aranda torna a Marsé 

Canciones de amor en Lolita´s Club

Per Laura Revuelta - 03/12/2007

Després de rodar tres films d’època seguits, Vicente Aranda considera que rodar aquesta adaptació de la novel.la homònima de Juan Marsé, la quarta que realitza des de "La muchacha de las Bragas de Oro", ha resultat igual que “prendre’s una orxata”, entre altres coses perquè la història de "Canciones de amor en Lolita’s Club" succeeix en gran part en una única localització, el club d’ alterne del títol. És en aquest escenari on es desenvolupa el drama de dos germans bessons, Raul i Valentín, que no tenen més semblança que el seu aspecte físic, i el fet de ser discapacitats, cadascú a la seva manera. També comparteixen l’amor per la irresistible Milena, una dona que treballa al club, agafant-se a la heroïna i als somnífers per sobreviure.

La història de Raul, un policia autodestructiu, incapaç d’estimar però que necessita afecte desesperadament per aturar la seva ràbia interior, acaba convergent amb la del seu germà bessó. Quan Raul torna a la casa paterna i descobreix que aquest està empleat a un club d’ alterne i que, a sobre, s’ha enamorat d’una de les noies que hi treballen, decideix posar fi a la situació com sigui. Valentí és un ésser limitat, però amb una enorme capacitat de donar amor, i aquests dos personatges tan diferents són interpretats pel mateix Eduardo Noriega. Un tour de force tan a nivell tècnic, comenta l’actor, com emocional, un repte interpretatiu sense dubte enriquidor, però molt difícil. Noriega se’n surt admirablement, sobre tot en el rol del germà retardat, al qual dota d’una tendresa i una veracitat increïbles. Per preparar el paper de Valentí, l’actor va visitar un centre de treball per a discapacitats i va aprendre com vivien i com s’expressaven. També va confessar que amb aquest personatge s’identificava molt més que amb l’altre, i això es nota en la interpretació, tot i que en general el seu treball és molt destacable.

De fons, un ambient de drogues i mafiosos situat a Galícia, i el món de la prostitució retratat acuradament, fins a arribar al més íntim de la vida de les dones que s’hi dediquen. El director del film comenta que era un univers que desconeixia per complet, i que per al film va haver de descobrir com viuen realment les prostitutes, on dormen, on mengen, com és el seu dia a dia, i com són els escenaris on solen treballar. En aquests escenaris de decorats barrocament horteres es desenvolupa el drama de dones com la Milena, interpretada magistralment per Flora Martínez. La fotografia, sempre excel•lent, de José Luis Alcaine la retrata bellíssima, temptadora, sensual i alhora vulnerable, delicada i fràgil. L’actriu colombiana comenta que va voler dotar la seva Milena d’aquestes qualitats que la fan un personatge molt semblant al de la novel•la, una dona que ha patit molt però que encara pot sentir amor per la devoció pura i genuïna de Valentí. I així ho aconsegueix, mitjançant una interpretació plena de matisos, de mirades commovedores, i de gestos d’esgotament vital.

Vicente Aranda comenta que encara no sap si a Marsé li ha agradat el film, de fet, encara no sap si l’ha vist. En tot cas, per als lectors de la novel•la, aquesta versió de Lolita’s Club pot resultar vàlida perquè adapta al llenguatge cinematogràfic el més essencial de la història, la relació entre els tres personatges i la incapacitat que tenen, sigui aquesta intel•lectual, com Valentí, o emocional, com Milena o Raul. La mirada del cineasta aporta també la sensualitat necessària, i tot i que insinua més que mostra les relacions sexuals i els desigs dels personatges, no decep en l’expectativa que tots tenim, quan anem a veure un film seu, d’acabar bastant excitats.