crítiques > cine > 14 kilometros

 

14 kilómetros

Per Joan Carles López Molinos - 10/12/2007

“Seguirán viviendo y seguirán muriendo, pero la historia ha demostrado que no hay muro capaz de contener los sueños”. Amb aquesta frase de Rosa Montero, que se'ns mostra als títols de crèdit, es pot resumir perfectament l'esperit de la pel·lícula. Si un realment desitja una cosa no importen les dificultats o els entrebancs perquè continuarà lluitant perquè, tard o d'hora, es pugui realitzar.

Sense fer massa soroll ens arriba aquest petit diamant de sorra que va guanyar l'espiga d'or del Festival de Valladolid d'enguany. Catorze quilòmetres són els que separen l'infern del paradís. Catorze quilòmetres és la distància entre la realitat i els somnis. Catorze quilòmetres són els que separen Africa d'Europa. Estem acostumats a veure en les notícies les arribades de pasteres carregades d'immigrants africans a les costes espanyoles, però el que no se'ns explica, i ni tan sols podem imaginar, és el terrible viatge que aquestes persones han de fer fins arribar al nord del Marroc i intentar creuar l'estret de Gibraltar.

Narrada com si fos un documental, Gerardo Olivares ens mostra tot aquesta aventura prèvia: des del moment de la decisió de marxar fins l'arribada al Marroc. Durant l'odissea veurem de primera mà des de la corrupció policial fins a les màfies que estafen als viatgers. Però el més important és que se'ns mostra als protagonistes com a persones, explicant-nos els seus sentiments, pors i patiments i no com pobrets arribats de l'Africa, com en moltes altres pel·lícules se'ls mostra.

La pel·lícula narra dos històries amb un mateix desig: el de Violeta, una noia obligada a casar-se amb un home molt més gran que ella a canvi de deu vaques, cent quilos de sal i diners, i la de dos germans anomenats Buba i Mukela. Com que Buba té un talent innat per jugar a futbol, Mukela el convenç de fugir i aconseguir convertir-se en una estrella i arribar a ser com aquells futbolistes dels quals té pòsters penjats per tota la habitació. I tots tres escolleixen el mateix destí, Europa, a on Mukele diu que “hay dinero debajo de las piedras”. Durant la seves fugides es trobaran i compartiran les moltes misèries i poques alegries d'aquest viatge.

Un punt molt a favor de la pel·lícula és que no busca la llàgrima fàcil ni la demagògia, es limita a explicar-nos la història dels tres joves, en el que els paisatges, els silencis i la música ens introdueixen totalment en l'esperit de la història. Això fa que sigui molt més creïble i que un es pugui identificar millor amb els protagonistes. Es una d'aquelles històries que, al sortir de la sala, et fa reflexionar sobre el que pensem que hi ha i el que realment és.

 

En resum, una pel·lícula molt recomanable per conèixer el sofriment que pateixen els immigrants durant el seu viatge a Europa, viatge en el qual, lamentablement, molts es queden en el camí. Potser hauríem de reflexionar sobre una frase que un tuareg amistós li diu a Buba durant la fugida: “no sé porqué no guardáis el dinero que gastáis en el viaje y lo utilizáis aquí. El futuro está aquí, en Africa”.