crítiques > cinema > American Gangster

El retorn de Ridley  

American Gangster

Per Laura Revuelta - 07/01/2008

El projecte d’American Gangster té tota una història a les esquenes, ja que va ser l’any 2000 quan Universal Studios va comprar els drets d’un article del periodista Mark Jacobson sobre Frank Lucas, el rei del tràfic d’heroïna dels anys 70 a Harlem.

Dos anys més tard, van presentar el guió d’ Steven Zaillian a Ridley Scott, però aquest no va acceptar el projecte en aquell moment, i el guió va passar per les mans de Brian de Palma i després d’Antoine Fuqua, l’aclamat director de Training Day (2001), que s’hi va posar a treballar el 2004, fins que el van acomiadar argumentant diferències creatives, i es va tancar el projecte fins que el 2006, Ridley Scott va fer-se’n càrrec, incorporant Russell Crowe, el seu actor fetitxe, per interpretar el policia Richie Roberts. Sis anys després de l’aparició de l’article que va iniciar-ho tot, doncs, es va iniciar el complex rodatge d’aquesta clàssica història de gàngsters nominada a 3 Globus d’Or, una tornada per la porta gran de l’artífex de films absolutament imprescindibles com Blade Runner (1982) o Thelma y Louise (1991), entre d’altres.

El film narra la peripècia vital real de Frank Lucas, mà dreta del llegendari gàngster de Harlem “Bumpy” Johnson que decideix, quan mor el seu cap a conseqüència d’un infart, agafar les regnes del negoci de la droga, però incorporant una novetat, la importació de la droga directament de Vietnam a través de l’exèrcit yankee, en els taüts dels joves morts al conflicte. Aquesta brillant idea el converteix en el rei absolut de l’heroïna, però també el posa en el punt de mira de, probablement, l’únic policia incorruptible de tot l’estat de Nova York, Richie Roberts, un magnífic Russell Crowe no tan atractiu com a Gladiator però més irònic. La trama suggereix que estem davant d’una de les clàssiques del bé contra el mal, d’una renovada Moby Dick, d’una revisitació d’ El Padrino, però de color negre. I efectivament així és, però es tracta d’una d’aquelles que estan magníficament guionades, i impecablement realitzades, amb aquella mà mestra que Ridley Scott ha demostrat sobradament, per exemple en escenes plenes d’extres vestits d’època, tipus circ romà de Gladiator. Aquí es tracta de mostrar el Harlem dels setanta, i ho fa de manera solvent, muntant sense cap mandra una recreació del mític combat entre Classius Clay i Joe Frazier, per al qual es van haver de buscar dobles de la gran quantitat de personalitats de l’època que hi van assistir, i també es recrea el Vietnam del conflicte amb Estats Units, en localitzacions a Tailàndia, on es va muntar un poblat vietnamita rodejat de plantacions d’opi.

Més enllà de la correctissima realització, d’una fotografia impecable i de les destacades interpretacions de Denzel Washington, Russell Crowe, Armand Assante i un secundari molt interessant, Chiwetel Ejiofor – vist a Plan Oculto i a Hijos de los hombres, entre d’altres – American Gangster convenç per la solidesa del guió, que retrata un gàngster de conviccions morals molt fortes, representant directe del somni americà i dels valors del pur capitalisme made in USA, enfrontat a un policia que té en el seu historial la terrible lacra de la incorruptibilitat, motiu pel qual és rebutjat pels seus companys de professió. Ens trobem, doncs, davant d’una divertida i original paradoxa que converteix als dos personatges en les dues cares del mirall mentre la trama es va desenvolupant sense fissures, prenent tot el temps que la història necessita – gairebé tres hores de metratge – , amb un control del ritme que no permet que ens adormim en cap moment. Celebrem, doncs, la tornada del gran Ridley, que últimament semblava desaparegut – especialment a Un buen año – i que en canvi ara ens ofereix el film de gàngsters de l’any, juntament amb l’excel•lent Promesas del Este.