crítiques > cinema > la batalla de hadiza

Una combinació perfecta de situacions cruentes i missatges morals sobre la guerra de l'Irak. Aquest cop des de perspectives silenciades. 

La batalla de Hadiza

Per Òscar Bermell - 14/01/2008

La guerra d'Irak va despertar certa consciència social arreu del món. Una guerra que molts veien a més d'injusta interessada. Potser algú en coneix alguna que no ho hagi estat?  Lluny de la consciència americana d'alliberament del món i de favor a la democràcia aquesta pel·lícula mostra una visió plural dels fets. Apuntant com a màxims responsables del caos i la destrucció els dirigents que prenen decisions des de la seva butaca.

El coguionista, director i productor del film, el britànic Nick Broomfield, relata un succés  que tingué lloc el 19 de novembre del 2005, quan una bomba posada per iraquians va matar un marine i en va ferir dos més va tenir com a represàlia la masacre de vint-i-quatre iraquians civils (entre ells dones i nenes) indefensos davant la ràbia d'uns soldats completament embogits.

Acostumats a una visió imperialista dels fets, Broomfield pretén escoltar i copsar els sentiments i sensacions de totes les parts implicades. Més que una justificació dels fets o d'una anàlisi concisa dels perquès de la guerra, ens endinsem en un món quotidià on les pors, misèries i creences entren en un constant conflicte d'interessos. 

Tot i la possibilitat d'observar diferents perspectives del conflicte, el director rellisca i cau dins un toll de tòpics i lliçons morals. Els efectes hiperrealistes doten la història de dramatisme. Però quelcom segueix sense funcionar. Ens trobem davant d'un plantejament equidistant que es resol de manera desigual entre trets, morts i lletanies. Fins i tot, el bon treball dels actors, entre els qui destaquen Elliot Ruiz i Yasmine Hanani, queda perjudicat per una perspectiva massa moralista dels fets.

Un guió correcte però massa alliçonador en uns diàlegs poc creïbles s'apropen més a sentències periodístiques que a disputes quotidianes. És una llàstima que aquest fet desacrediti un film que vol fugir dels tòpics i de les corrents d'opinió polititzades. Potser ens trobem davant el film que més aire fresc ha aportat sobre la guerra d'Irak. Tot i així, esdevé una bafarada calenta i desencisadora.

La sort i la dissort es confonen en un desigual combat entre la revenja i l'ètica. A Broomfield no li tremola la càmera. La joventut, la dignitat humana i el futur es deconstrueixen en una corrua d'absurdes matances. En definitiva, ens obre els ulls a un mirall veraç però un tant distorsionat.