Llibertat i intimitat entre dones 

Caramel

Per Laura Revuelta- 21/01/2008

Cartell

Caramel és el primer llargmetratge de la realitzadora i actriu libanesa Nadine Labaki (1974), que va començar a preparar-ne el guió en el programa Residència de Cannes l’any 2004. Quatre anys més tard ens ofereix aquesta història intimista que narra les vivències quotidianes de cinc dones que es troben habitualment a un saló de bellesa de Beirut. Totes són diferents entre sí, tenen problemes i desigs molt diferents però tenen en comú el fet que troben la llibertat d’expressar-se plenament en el petit saló de bellesa, de manera que queden nues tant físicament com emocionalment davant les sàvies mans de les professionals de l’estètica, davant el caramel que dona títol a l’obra, fent referència a la pasta a base de sucre que s’utilitza al Pròxim Orient per la depilació.

La directora Nadine Labaki, Layal al film, aplicant el caramel

L’amistat entre dones, motor del film

Així, ens assabentem, per exemple, que una d’elles està enamorada d’un home casat, mentre que l’altra no accepta que està envellint, i l’ombra implacable de l’Alzheimer planeja constantment sobre la vida d’una tercera. Tots els rols, menys el de la protagonista, interpretada per la realitzadora, estan interpretats per dones que no són actrius professionals, i que aconsegueixen oferir una actuació dotada de gran frescor i naturalitat, lliure de qualsevol impostació, o tic propi de la professió. La solidaritat entre les dones, i la separació entre allò privat i allò públic es troben a la base d’un guió ben planificat, en el qual compta més el detall que reflexa la quotidianitat que l’acció trepidant.

Així com Los lunes al sol, un film molt allunyat en el temps i en la geografia, tractava del petit univers d’un grapat d’homes que es basaven en la solidaritat per remuntar els obstacles de les seves senzilles existències, així Caramel s’endinsa en la intimitat femenina per mostrar, mitjançant una fotografia de gran bellesa i uns diàlegs fluids i realistes, les relacions entre cinc dones que viuen a cavall entre la “modernitat” d’Occident, i les regles d’una societat encara fortament tradicional, tot i que el Líban es considera, segons Nadine Labaki, un exemple de societat oberta i progressista. Tant el film de León de Aranoa com Caramel constitueixen dos exemples d’obres petites, sense pretensions, la grandesa de les quals resideix precisament en la seva humilitat; que comencen i acaben en mig de l’existència més quotidiana, aquella amb la qual tots ens identifiquem. L’opera prima de Nadine Labaki, igual que la metàfora que li dóna títol, ofereix una visió de l’existència de cinc dones tot barrejant nostàlgia, i il•lusió, tristesa i solidaritat, dolçor i dolor.

[puja]