De la mina i el carbó a la dansa i les corones de flor... un camí d'il•lusions que aconsegueix enterrar velles tradicions 

Hula Girls

Per Òscar Bermell - 21/01/2008

Cartell

Japó, 1965. En un petit poble miner del nord de Japó, l'empresa minera presenta un sorprenent projecte per a guarir-se de la crisi que els porta al tancament de les mines. Volen construir el primer complex turístic hawaià del Japó. Kimiko (Yu Aoi) i Sanai (Eri Tokunaga), així com altres noies del poble, decideixen treballar en ell com a ballarines malgrat que les famílies s'hi oposen fermament portats per la tradició. En aquest esforç les acompanyarà la seva professora de ball, Madoka (Yasuko Matsuki) que arriba expressament des de la moderna ToKio per a formar-les.

exquisida i treballada fotografia, decoració i vestuari

Dirigida i escrita per Lee Sang-li, Hula Girls està basada en fets reals i ha esdevingut tot un fenomen de masses al seu país d'origen. L'equilibri entre les escenes de ball i els fets de la vida quotidiana fan bullir una olla amb una mica de Dirty Dancing, un polsim de Full Monty i unes gotes de exquisida i treballada fotografia, decoració i vestuari. A cavall entre dos móns, el fosc i brut d'un poble miner i, d'altra banda, el del color i la il•lusió de Hawaii. A través de la dansa hawaiana (Hula) es dóna fi a una època i a la manera de viure d'un poble a què el progrés està desbancant.

Tot i els recursos efectistes del film, hom té la sensació de trobar-se davant d'una història un tant ensucrada. L'estructura funciona però hom no pot deixar de pensar en multitud de referents americans cinematogràfics. Desprèn certs aromes hollywoodencs que han dut a moltes japoneses a apuntar-se a classes d'hula. Tot plegat, doncs, ens empeny a pensar que el film ha fet diana. Considerada millor pel•lícula i amb premis al millor director i al millor guió de l'any 2007 per l'Acadèmia de Cinema de Japó, “Hula Girls” esdevé una càrrega d'heroisme i patriotisme que s'apropa sospitosament al somni americà, això sí, aquesta vegada amb un benefici col•lectiu.

Podríem considerar, doncs, el film mereix els guardons per la seva qualitat però no pas per la seva originalitat. Tot i que funciona i arriba, en tractar-se d'una obra nipona l'ombra de Kurosawa em condiciona. Tot plegat em deixa un sabor agredolç. Una bona comèdia per deixar-se portar i gaudir d'espectaculars coreografies, sobretot al final. Una pluja de color i optimisme que, per bé o per mal, ens provocarà un somriure. I tal i com està el cinema avui en dia... això ja és un gran què.

[puja]