crítiques > cinema > Ahora o nunca

 

Ahora o nunca

Per Laura Revuelta- 04/02/2008

El realitzador Rob Reiner, autor de perles com Cuenta conmigo, i de comèdies encantadores com Cuando Harry encontró a Sally, però també de films més discutibles com Algunos hombres buenos, o Misery, ha aconseguit reunir dos monstres sagrats de la interpretació ja granadets com són Jack Nicholson i Morgan Freeman – que entre tots dos acumulen molts anys, quatre Oscars i més nominacions que ningú - per interpretar els sucosos papers de dos homes molt diferents, però que s’enfronten al mateix fet terrible, la certesa que moriran en poc temps.

Ahora o nunca es presenta, doncs, com un projecte que conté uns ingredients bastant suculents. Per començar, una idea de base prou suggestiva, la de la llista final, que dóna títol al film en la versió original (The Bucket List). En efecte, el film es desenvolupa a partir d’un interrogant que tothom, en un moment o altre, s’ha plantejat: què desitjaria fer abans de morir, si sabés que el final està pròxim. A més, trobem l’al•licient innegable del protagonistes, que constitueixen per si sols un gran atractiu, acompanyats per un discret però eficaç secundari, Sean Hayes, interpretant el paper del sofert ajudant del gran self-made man al qual dóna vida Jack Nicholson. Finalment, la realització del film ofereix una qualitat estimable, amb exteriors rodats arreu del món, des de la Gran Piràmide de Keops fins al Taj Mahal, passant per paisatges de Tanzània i França.

Ara bé, què passa amb tots els ingredients quan finalment es combinen per fer aquest Ahora o nunca? Doncs passen algunes coses no gaire bones, per exemple, que el guió i les intencions del realitzador comencen a derivar cap a unes pretensions massa elevades, intentant definir, en l’hora i mitja que dura aquesta comèdia, ni més ni menys que el sentit de l’existència. També se’n va el film, malauradament, cap a la moralitat més òbvia, aquella que diu que l’important és la família, i tot allò més tòpic que ens puguem imaginar. Pretén vendre fins i tot que un home que sap que s’ha de morir en sis mesos, i que ha estat casat cinquanta anys amb la seva primera i única xicota, rebutja les insinuacions d’una atractiva séductrice. En aquest punt, l’ingredient ensucrat ja ens ha fet ennuegar, evidentment. Hi ha, d’altra banda, certs errors de guió, i un desaprofitament del conflicte que podria sorgir de les personalitats antagòniques de Freeman i Nicholson, l’un un senzill mecànic, devot de la família i infinitament savi, l’altre un milionari egocèntric i juganer. De fet, el treball dels dos actors sustenta tot el film amb una química innegable, i aquella infal•libilitat dels que són veritablement grans: Jack Nicholson no ens decep i sobreactúa des de bon principi, cosa que ens encanta, mentre que Morgan Freeman està enlluernador i emocionant, com esperàvem. Per tant, si anem a veure el film per la interpretació, en sortirem satisfets, i a sobre aconseguirem riure gràcies als moments en que els diàlegs no cauen en el sentimentalisme o la vocació d’autoajuda. Serem, com pregona el personatge de Morgan Freeman, una mica més feliços gràcies al film, i això ja és molt.