No es país para viejos

Per Laura Revuelta- 04/02/2008

Cartell

Finalment arriba el film que ha consagrat Javier Bardem com a actor a tenir en compte a Hollywood, un irònic thriller fronterer basat en la novel·la homònima d’un escriptor venerat a Estats Units, Cormac McCarthy. Sembla que el particular univers d’aquest autor, centrat en l’enorme canvi que ha experimentat la vida a l’Oest dels Estats Units, sigui particularment adient per ser adaptat pels germans Coen, que amb Fargo ja van oferir un gran exemple de com es poden retratar certes parts desolades d’Estats Units, i els personatges que les habiten. A No es país para viejos ens trobem també amb un thriller peculiar, amb un sheriff prou lúcid però molt sol, i amb una violència que subjeu arreu, fins i tot en l’hostil paisatge.

Bardem, un assassí amb un look ben particular

Però no ens enganyem: el primer que volem saber és com està Bardem de gran, i si es justifica tota l’atenció que Hollywood li està dispensant. Evidentment, Bardem està magnífic, com nosaltres, d’altra banda, ja sabíem que ell pot estar, perquè ja l’hem vist així a uns quants films. La diferència és que ara a Estats Units ja s’ha confirmat allò que havien començat a intuir amb la seva màgica composició del pintor Reynaldo Arenas a Antes de anochecer, i és que a Bardem se l’ha de prendre molt seriosament. Per tant, li donin o no l’Oscar, això ja ha quedat ben clar, i per aquesta banda ja podem quedar tranquils. De fet, tots els actors de la pel·lícula dels Coen estan tan magnífics com ell, però potser el seu paper és el més atractiu, i ell l’aprofita tan bé com sol fer-ho. Tommy Lee Jones, per la seva banda, encarna el seu paper de xèrif amb una subtilesa que commou, i Josh Brolin no desmereix en absolut en la seva interpretació de Llewelyn Moss, un veterà de l’exèrcit que desencadena l’acció quan troba, al maleter d’una camioneta envoltada de cadàvers, un carregament de droga i un bon grapat de diners, que s’endurà.

L’altra banda del mirall, un Tommy Lee Jones igualment esplèndid

A part de l’excel·lència en les interpretacions, el film aconsegueix transmetre amb molta eficàcia la desolació d’una regió absolutament inhòspita, i la particularitat dels seus personatges, mitjançant la rellevància que dóna al paisatge i la saviesa amb la qual està retratat, i també gràcies a uns diàlegs especialment acurats, plens de sarcasme i de lucidesa. La violència, la soledat, l’ambició i les armes poblen el film; les constants comparacions amb el món animal, els plans llargs dominats per la foscor i el paisatge que sembla un personatge més, tot contribueix a la construcció d’aquest univers crepuscular o també hi ha lloc per a la innocència i la integritat, encara que cada cop més en retrocés. Per posar-li un però, es podria dir que el ritme, necessàriament lent per allò que vol explicar, de vegades ho és una mica massa, i que el personatge interpretat per Woody Harrelson no està tan ben dibuixat com la resta.

[puja]