crítiques > cinema > Óscar, una pasión surrealista

 

Óscar, una pasión surrealista

Per Laura Revuelta- 18/02/2008

Óscar, una pasión surrealista és l’opera prima del canari Lucas Fernández, un realitzador amb amplia experiència en televisió, tant a Espanya com a Estats Units. El film es centra en la figura del pintor surrealista nascut a Tenerife Óscar Fernández (1906-1957), considerat avui en dia com un dels principals exponents de l’avantguarda històrica espanyola que es va gestar a París als anys 30.

Amb motiu del passat centenari del naixement del genial pintor, probablement el més desconegut del seu grup artístic, en el qual es trobaven figures claus com André Breton, Picasso o Salvador Dalí, el film ens ofereix el seu biopic, i fa una paral•lelisme entre la seva turmentada vida a principis del segle vint i la d’una dona, interpretada per Victoria Abril, que un segle més tard guarda un quadre seu com un secret de família. La pel.lícula narra l’apassionant vida de l’artista entre Tenerife, durant la Guerra Civil, i París, amb el teló de fons de la segona guerra mundial. La seva malaltia crònica, l’acromegalia, el va turmentar i alhora el va esperonar creativament fins a convertir-lo en una figura clau en la història del surrealisme pictòric, però també fins a empènyer-lo a una mort tràgica.

El repartiment, encapçalat per Joaquim de Almeida, és sense dubte un dels pocs atractius del film, ja que compta amb Emma Suárez, d’una bellesa esplèndida, i també recupera a Jorge Perugorría i Toni Cantó, en dos papers secundaris, i de fet bastant prescindibles. Almeida ofereix una composició convincent, malgrat les dificultats que suposa sentir-lo parlar, suposadament, en el castellà de Canàries, però amb un marcat accent portuguès que també es trasllada als moments en els quals viu a París, i llavors és André Breton qui parla en un castellà impecable!
Un altre dels esquers per als espectadors és el morbo que pot suscitar el petó entre les dues actrius principals, amb les impressionants muntanyes del Teide de fons. De fet, l’acurada fotografia del film en localitzacions de Tenerife i recreant el París dels anys trenta i quaranta és un altre punt destacable. No aconsegueix, de tota manera, compensar un guió d’una ingenuïtat desmesurada, ni un excés de banda sonora que lluny d’intensificar la tragèdia d’algunes escenes, la fa desaparèixer completament.