crítiques > cine > 30 dias de oscuridad

 

30 días de oscuridad

Per Josep Minguell Calvo - 25/02/2008

Com deia la meva àvia: “Hay de todo como en botica”. Avui estic disposat a fer crítica, si és que els déus em concedeixen aquest do, d’una pel•lícula en comptes d’una obra de teatre. Preparats? Doncs benvinguts.

Res de pel•lícules amb possibles nominacions als Oscar, de films d’introspecció de tot a un euro o de xerinola intel•lectual de cafè bohemi. Una de les de sang i fetge de tota la vida, de les de cullerada de xarop vermellós sanguinolent amb flaires d’un gènere tant misteriós i fascinant com repetit en el cel•luloide: el de vampirs.

El títol és “30 días de oscuridad” del director David Case, conegut pels amants dels films de suspens per la seva primera obra mestra, “Hard candy”. Com a productor tenim a Sam Raimi, més reconegut, no només com a director sinó també com a escriptor i productor d’un bon grapat de films propis del gènere de suspens i terror (“Posesión infernal”, “El ejército de las tinieblas”, “Darkman” entre altres). Els actors principals són John Hartnett ( “Halloween H20”, “The Faculty”) i Melisa George (“Mulholland drive” i la televisiva “Alias”) entre altres.

Aquesta pel•lícula es basa en una obra gràfica o còmic (“30 days of night”) que, com darrerament succeeix, màgicament traspassa la barrera del full i pren vida a les sales de cinema.

Fent una sinopsi ràpida cal dir que la història transcorre en un poble d’Alaska que es diu Barrow. Cada estiu disposen de 30 dies sencers sense la bonica llum del nostre astre “o rei sol”. Fins aquí molt bé perquè ja tenim justificat el títol.
Els nostres protagonistes principals no se n’adonen del perill que això implica. Molt lluny d’allà estan a punt de fer-los una visiteta uns senyors molt macos ells, amb ganes de fer l’àpat i alguna cosa més.

Personalment he de dir que vaig passar-me l’estona menjant un bon cabàs de crispetes (que el tema de les crispetes i els menús donen per fer una altre crítica) i fixant-me en els efectes especials, el fred i la por que passaria si estigués amb tota aquella colla. Però “30 días de oscuridad” no deixa de ser una pel•lícula més de sèrie B.

Una cosa que em va cridar l’atenció és el tractament que fan dels vampirs. Jo tenia la idea de què eren uns éssers misteriosos, glamurosos o, fins i tot, uns éssers turmentats pel seu destí que vestien al més pur estil gòtic. Quan sorties del cinema et venien ganes de ser un d’ells (comptant a Blade encara que sembli més Bruce Lee que el típic vampir). Oblideu-vos de trobar aquest perfil. Trobareu senyors que parlen un idioma estrany, que fan por i que semblen tenir molta gana. De mossegar refinadament al coll de les seves víctimes res de res. Directament les destrossen perdent l’estil refinat de comte que recordem del nostre estimat i venerat senyor Dràcula.

Sincerament, una pel•lícula per passar l’estona i poca cosa més. Ais si l’Anne Rice ho veu!!