La guerra de Charlie Wilson

Per Arantxa Uribe-Echevarria - 25/02/2008

Cartell de la pel·lícula

 

Tràiler

Charlie Wilson’s War (La guerra de Charlie Wilson) és una pel•lícula de guerra però des d’un altre punt de vista: el de les estratègies i lluites polítiques. Es una mostra de com les guerres es guanyen o perden als despatxos. L’argument ens situa al conflicte entre Afganistan i la Unió Soviètica durant la guerra freda i com els Estats Units, gràcies a les ”bones arts” del congressista Charlie Wilson, intervé de forma secreta en aquesta guerra.

Personatges plens de contrastos.

La temàtica del film adopta un to d’intriga i estratègia política, unit amb alguns moments d’humor que fa que de vegades es pugui perdre de vista el fons de la pel•lícula. Però el director ens ho recorda, traslladant-nos, de tant en tant, a la zona del conflicte i mostrant-nos unes imatges sobre la pobresa i la situació a l’Afganistan. De totes maneres, no és una pel•lícula per fer-nos veure què és una guerra al camp de batalla (d’aquestes ja n’hi moltes) si no que ens apropa a una altra perspectiva del conflicte.

El principal punt fort del film són els personatges del congressista Charlie Wilson (interpretat per Tom Hanks) i de l’agent de la CIA Gust Avrakotos (interpretat per Philip Seymour Hoffman, nominat a l’Óscar per aquest paper). Aquests són dos personatges carismàtics, amb força, atraients, amb la seva pròpia moral i els dos actors saben treure’ls-hi profit. El personatge de la Joanne Herring (interpretat per Julia Roberts) és el que em sembla més fluix del trio protagonista. També cal dir que és el que té menys moments de lluïment. En tot cas, tots tres personatges surten de l’estereotip, estan plens de contrastos, i això els fa força interessants.

La pel•lícula conta amb un guió, adaptat d’una novel•la sobre la història real del congressista, ben escrit i coherent, sense fils solts. Incorpora certs punts d’humor irònic i satíric que lliguen molt bé amb els personatges i ajuden a alleugerar la duresa del film. A banda, hi ha algunes escenes molt ben escrites com la presentació de l’agent de la CIA i, sobre tot, el primer contacte entre Charlie Wilson i Gust Avrakotos, escena amb un ritme absorbent.

Malgrat tot, no puc evitar tenir un cert regust agredolç després de veure aquest film. Serà pel tema dur que tracta, serà pel final amarg, serà perquè (confesso) que m’han caigut simpàtics els personatges… Segurament és això el que volia el director.

[puja]