crítiques > cine > Buda explotó por vergüenza

Shihiro en carn i os  

Buda explotó por vergüenza

Per Laura Revuelta - 03/03/2008

Encara que costi de creure, la directora de "Buda explotó por vergüenza", Hana Makhmalbaf, només té vint anys, però ja ha tingut temps de rodar un curtmetratge i un documental, a part d’escriure poesia i supervisar guions. Una trajectòria impressionant per a la seva edat i que, a jutjar pel resultat d’aquest film, pot continuar brillantment en el món del llargmetratge. "Buda explotó por vergüenza" narra els intents desesperats de Baktay, una noia afganesa de sis anys, per assistir a l’escola i poder així aprendre a llegir històries fascinants com ho fa el nen que habita a la cova del costat de la seva. Al llarg del camí ple d’obstacles que recorrerà la petita, el film ens va mostrant la realitat d’un país en el qual la violència i l’extremisme han arribat allà on fa més por que arribin, al món dels nens.

El film està dominat en tot moment per la presència de la petita Nikbakth Noruz, que dóna vida a Baktay, la cara de la qual és un prodigi de dolçor, expressivitat i naturalitat, igual que la resta del repartiment, seleccionat per la directora després de veure centenars de nens a escoles de tot Afganistan. De fet, la jove Hana Makcmalbaf comenta que molts d’aquests nens desconeixien totalment el cinema, perquè viuen en pobles on no arriba la televisió, i per això, comenta, dirigir-los va resultar un treball molt dur, però molt gratificant. Certament, el resultat d’aquest esforç és espectacular, i contribueix a crear la sensació d’estar davant d’una faula mítica més que de la crua realitat d’un país assolat per la violència.

Malauradament, el viatge de la dolça Baktay no és cap invenció, sinó que reflecteix la realitat que queda a Afganistan després que, com comenta la realitzadora del film, els diversos governants – russos, Al-Qaeda, talibans - han contribuït a la seva destrucció. Així, l’anhel de la protagonista, accedir al coneixement igual que ho fan els nois que l’envolten, representa probablement els desigs de molts dels habitants d’Afganistan, i és probablement l’única manera de combatre la destrucció del país en tots els àmbits. Però, com succeeix amb la petita Baktay, el camí està ple de desolació, de violència, de radicalisme i de misèria, de manera que la terrible sentència final, que s’ha de morir per ser lliure, sembla la única sortida. Aquesta terrible realitat és, de fet, l’únic element negatiu d’un film que excel•leix en guió, en direcció, en interpretació, i en fotografia.