Les discretes passions de la burgesia  

Pingpong

Per Laura Revuelta - 31/03/2008

El jove director alemany Matthias Luthardt ha aconseguit un èxit notable amb Pingpong, el seu primer llargmetratge, un projecte de final de carrera que ha estat seleccionat per anar a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes, on va rebre dos premis. El film arriba doncs en retard a les nostres pantalles però ben avalat pel seu èxit entre el públic i la crítica. Pingpong vol ser, segons comenta el seu director, una història que es desenvolupa en un mitjà social concret, acomodat econòmicament i tradicional en el seu estil de vida, i que té la intenció de mostrar allò que s’amaga darrere les portes tancades.

Sebastian Urzendowstky. l’adolescent que
irromp en el microcosmos burgès

Dos personatges que s’atrauen irremeiablement

En aquest món de portes tancades i tradicions burgeses aterra, sense haver estat convidat, Paul, un adolescent que pretén passar-hi les vacances d’estiu i oblidar la tràgica mort del seu pare en companyia del seu oncle matern. Tant aquest com la seva dona i el seu fill adolescent accepten l’estada d’en Paul a contracor, ja que suposa una intrusió en el seu univers tancat i aparentment harmònic. Tal com es pot suposar, serà impossible evitar les distorsions que introduirà el personatge interpretat per Sebastian Urzendowtsky, un noi ferit, desorientat i àvid d’experiències.

Diu Matthias Luthard que volia concentrar-se en alguns personatges, motiu pel qual va comptar amb una escriptora teatral com a coguionista, i potser per això tot el film es desenvolupa en un únic escenari, una propietat de classe mitjana al bell mig del camp en la qual els quatre personatges desenvolupen les seves relacions. Els quatre i un de molt especial i important pel seu significat simbòlic, Schumann, el gos de la família, un Schnauzer gegant adorat per la mare.

En aquest ambient opressiu i tancat, els personatges adquireixen una gran importància, i les interpretacions requereixen una intensitat elevada. Aquesta aspecte està especialment ben resolt a Pingpong, ja que els quatre protagonistes ofereixen interpretacions pràcticament perfectes. Cal destacar especialment el treball dels dos joves que interpreten els dos cosins i que fins i tot en l’aspecte físic quadren perfectament amb els personatges. Un d’ells havia de ser un veritable pianista i el director va cercar per tota Alemanya fins que va trobar el desconegut Clemens Berg; fins i tot el gos resulta un encert del casting!

Quins són doncs, els punts febles de Pingpong? Doncs són precisament els seus punts forts, és a dir, la meticulositat del guió i l’èmfasi en els personatges. Perquè el guió està sòlidament construït, però també és excessivament previsible; i l’atmosfera opressiva fa que el film sembli, de vegades, massa teatral.

[puja]