crítiques > cinema > despierto

 

Despierto

Per Neus Vallara Rovira - 07/04/2008

L’opera prima de Joby Harold sorgeix de la seva pròpia experiència  amb la “percepció intraoperativa”, fenòmen pel qual malgrat un pacient sotmès a una operació es troba paralitzat per l’anestèsia, pot veure, escoltar i sentir tot el que ocorre al seu voltant i en la seva pròpia pell. La simple vivència d’aquest fet ja sembla submergir-te en un thriller vital, però si a més a més hi afegim una trama conspirativa en la que res és el que sembla, tenim com a resultat 'Despierto'.

Clay és un jove ric i enamorat que pateix una greu afecció cardíaca que l’obliga a passar pel quiròfan. Tot i l’oposició de la seva mare, decideix posar-se a les mans d’un cirurgià amb el qual manté una bona amistat. Durant l’operació el pesonatge desperta i surt de si mateix a les maneres de Ghost per adonar-se’n del que realment es mou al seu voltant, què hi ha darrere del seu recent matrimoni i quines són les mans que juguen amb la seva vida.

No desvetllarem pas ni el desenllaç ni el gir que pren la pel·lícula, però al respecte si que crec que el director ens ho posa massa fàcil i massa mastegat. Principis idílics, un gir inesperat en el qual serveix en safata a l’espectador el final i entremig un seguit d’escenes a mig camí entre la realitat, el somni i trobades a l’altre barri. Massa llarga tota la fase de vigilia encoberta, la qual cosa suposa un abús a un recurs ja emprat força vegades, la del personatge que surt de si mateix i veu la realitat. I un guió que opta per resoldre la problemàtica i la complexitat en la qual es veuen implicats els protagonistes amb una breu corredissa.

El catàleg d’interpretacions passa força desapercebut. Hayden Christensen, Jessica Alba i Lena Olin són víctimes de la poca profunditat dels seus personatges, ja que el director no aprofita la riquesa que pot generar la dualitat d’emocions ni la tragèdia de la realitat sobtada . Sí que ho farà, però, en el cas de Terrence Howard, actor que interpreta el cirurgià que dubta en el darrer moment entre el pes d’una amistat i les seves intencions amagades.

El resultat podria ser més de factura televisiva que cinematogràfica, però tot i així, l’entreteniment, que no gaire més, està assegurat en una pel·lícula que podria ser ben bé una barreja de  'Plan de Vuelo. Desaparecida' (Robert Schwentke, 2005) i 'Ghost' ( Jerry Zucker, 1990).