crítiques > cinema > Lars y una Chica de Verdad

La nina infable que va acabar sent real 

Lars y una chica de verdad

Per Yolanda Aguilar - 07/04/2008

Lars (Ryan Gosling) és un jove que fuig del contacte físic i social de manera malaltissa. Viu en el garatge de la casa on viu el seu germà (Paul Schneider) i la seva cunyada (Emily Mortimer). Un bon dia Lars els sorprèn portant una noia a casa, Bianca. S’han trobat a internet, no xerra massa i ben segur que no és la noia que havien pensat per en Lars.

Sóc de les que rondina per la falta d’idees noves, pels remakes de pel•lícules que no calia tocar, per les pel•lícules previsibles que al minut 1 ja pots endevinar el destí de tots i cada un dels personatges, per això "Lars y una Chica de Verdad" m'ha suposat una troballa agradable.

Perquè la noia, Bianca, que Lars presenta a la seva família, és una nina inflable “anatòmicament perfecta” que encarrega per Internet. El pitjor és que Lars la tracta com si fos una persona real. De fet amb ella hi té més contacte del que té habitualment amb cap altre ser humà. Encoratjats per una doctora (Patrícia Clarkson), i en un esforç per comprendre’l, la seva família decideix seguir amb la fantasia de Lars, de la qual aviat acabarà participant tot el poble. Bianca ben aviat passarà a ser una més de la família i del poble.

"Lars y una Chica de Verdad" té regust a “Doctor en Alaska”. Té aquella mena de personatge i de detonants d'una història habituals al poble de Cicely, allò que et feia veure els capítols entre al•lucinat i divertit per després guardar-los en el record per sempre més amb un somriure associat. Així és "Lars y una Chica de Verdad", una mena de conte de fades amb un punt de partida extravagant i absolutament increïble. Una pel•lícula feta a mida perquè Ryan Gosling es llueixi dins del seu personatge freak però dotat d’un punt de dolçor que fa impossible el seu rebuig. El gran mèrit de la pel•lícula i de la seva guionista Nancy Oliver (autora d’alguns capítols de “A dos metros bajo tierra”) és que malgrat partir d’un fet surrealista aconsegueix al llarg del metratge implicar a l’espectador de la mateixa manera que s’implica tot el poble. Bianca comença sent un ser inanimat per acabar sent quelcom amb vida pròpia als ulls de tothom: del poble i de l'espectador.

Malgrat que aconsegueix el més difícil, que ens ho creiem, falla en un cosa bàsica: el ritme. Narrativament molt lineal té prou ritme per evitar el badall o deixar-la de veure. Però al llarg del metratge el ritme decreix perillosament, fins un punt on dóna la sensació que l’acció s’ha aturat del tot i que, si no hi passa alguna cosa diferent, allò ja no hi ha qui ho salvi. Per sort l’arribada del desenllaç ho salva i evita el desastre absolut. Amb ritme més àgil i correcte probablement "Lars y una Chica de Verdad" hagués estat ja del tot inoblidable i es consideraria la pel•lícula independent de l’any per sobre de “Juno”.

"Lars y una Chica de Verdad" no és una pel•lícula rodona però si és una proposta encertada si busqueu una cosa diferent, surrealista, tendra, freak però humana al 100% malgrat el plàstic protagonista.