crítiques > cinema > El último gran mago

Un Houdini sense cap mena de màgia 

El último gran mago

Per Yolanda Aguilar - 07/04/2008

“El último gran mago” narra la història, barreja de realitat i ficció, del gran mag Harry Houdini quan, de gira per Edimburg, va oferir una gran recompensa a qualsevol que pogués contactar amb la seva mare que acabava de morir. Mary, una atractiva mèdium, accepta el desafiament per tal d’obtenir els diners. Houdini intentarà llavors desemmascarar a aquesta misteriosa dona però no podrà evitar sentir-se cada cop més atret per ella.

Escrita per Tony Grisoni (Brothers of the Head, In this World) i Brian Ward (La intérprete), “El último gran mago” reuneix a un bon repartiment amb Guy Pearce (La proposta, Memento), Catherine Zeta-Jones (Chicago, La Leyenda del Zorro), Timothy Spall (Harry Potter o la recent Sweeney Todd), i la jove actriu irlandesa de dotze anys Saoirse Ronan (Expiación – Más allá de la pasión) que interpreta a Benji, la filla de Catherine Zeta-Jones. En la direcció, Gillian Armstrong (Charlotte Grey, Mujercitas).

Em resulta inevitable. Certes sinopsis generen de manera espontània en la meva imaginació una imatge de com penso (i com vull) que sigui la pel•lícula a la que pertany la sinopsi. Per exemple el cognom Houdini dins la sinopsi em porta a la ment una pel•lícula amb màgia, trucs i escapisme a l’estil de pel•lícules com “El ilusionista” o “El truco final”. El títol “El último gran mago” (traducció liure de Death defyings acts) no només no em canvia la idea sinó que la fomenta.

En aquest cas la meva imaginació ha anat en una direcció molt diferent de la que ha pres la directora de la pel•lícula, Gillian Armstrong. No estem davant d’un biopic sobre el gran Houdini. Tampoc estem al davant d’una pel•lícula on la màgia i l’escapisme tinguin el protagonisme central. “El último gran mago” és un drama romàntic que protagonitza Houdini com podria haver protagonitzat el botiguer de sota casa meva i això pot acabar decepcionant si no ets ben conscient que vas a veure.

Un cop analitzes la pel•lícula com el que és, un drama romàntic, t’adones que el problema més greu és la falta de passió. Encara que Guy Pearce doni prou entitat al seu personatge i miri de transmetre la passió que, suposadament, senten els protagonistes, aquesta no acaba d’arribar a l’espectador. Tenir a Catherine Zeta-Jones amb una variabilitat expressiva limitada al mínim esforç com a partenaire acaba donant una parella freda i poc passional.
La poca química entre la parella encara és més visible quan els secundaris se’ls mengen el protagonisme. Timothy Spall i sobretot, l’esplèndida Saoirse Ronan acaben transmetent i connectant amb el públic molt més que els personatges centrals.

No us penseu pas que sigui una pel•lícula espantosa. Mentre ens presenten personatges i escenaris la pel•lícula és més que correcta amb una ambientació acurada. Es manté l’atenció mentre s’està a l’espera del contacte entre el mag i la mèdium, però precisament quan això es produeix, és quan la pel•lícula comença a perdre força entre girs de guió i no saber massa on anirà tot a parar.

En resum, com a pel•lícula que té com a nucli central el mestre de l’escapisme Harry Houdini la pel•lícula decepciona perquè ho associem amb màgia i d’aquesta hi ha ben poca. El fet que el protagonista és digui Houdini és d'allò més irrellevant.

Si parlem del drama romàntic, ens sabrà a poc perquè la parella protagonista no ens dóna prou romanticisme ni prou màgia de sentiments i passió perquè un cop arribi el desenllaç, el drama sigui de la magnitud que necessita tota gran història d’amor. Drama d’aquells de mocador, ja sabeu.