crítiques > cinema > mil años de oración

Una petita joia intimista 

Mil años de oración

Per Yolanda Aguilar - 17/04/2008

El senyor Shi és un jubilat vidu de Pequín. Quan es divorcia la seva única filla Yilan, decideix anar a visitar-la al poble en el que viu als Estats Units i on treballa com a bibliotecària per quedar-se amb ella fins que es recuperi del seu aparent mal glop. Li agrada presumir que és "enginyer aeronàutic" i gaudeix de l'atenció que li presta la gent que va coneixent. Però sembla que a Yilan no li fa gaire gràcia aquesta actitud ni li interessa el pla que el seu pare trama per salvar el seu matrimoni i reconstruir la seva vida. Quan el senyor Shi insisteix a esbrinar la raó del divorci de la seva filla, aquesta comença a evitar-lo.

He llegit per alguna banda (juraria que a Filmaffinity) algú que descrivia aquest film com un bonsai. No he trobat comparació millor per adjudicar-la a “Mil años de oración”, l’ultima pel•lícula de Wayne Wang i Concha d'Or de la 55a edició del festival de Sant Sebastià.

Un bonsai perquè és una pel•lícula que ens porta un història petita però plena de vida i és que la pel•lícula de Wayne Wang és una petita joia intimista sobre la incomunicació i les diferències culturals. Petita amb els personatges justos però plena de les emocions de la vida.

Amb ella pots tenir sentiments contradictoris; tristesa, nostàlgia, alegria, duresa, un punt de crueltat. Podràs somriure i contenir una llàgrima final.

No parla de res nou, res que qui no tingui família no hagi sentit més d’un cop: que és més fàcil comunicar-se i expressar els seus sentiments amb un desconegut que amb aquell que tens al costat dia rera dia. Parla de sentiments, de la barrera o l’alliberament que pot implicar un idioma a l’hora d’expressar-nos, de les diferències generacionals i culturals que es produeixen.

Un petit bonsai amb unes gegantines interpretacions sobretot per part de Henry O, que va endur-se merescudament la Concha de Plata al millor actor ja que construeix un Senyor Shi tant tendre que te l’enduries adoptat a casa malgrat els problemes de l’idioma que tindries amb ell i la tendència a la tafaneria d’aquest home que està decidit a “solucionar” la vida de la seva filla sense adonar-se que igual no és necessari.

Si voleu una pel•lícula per veure amb placidesa i que et faci sortir del cinema amb un somriure al llavis com a bon record, “Mil años de oración” és la millor opció. Una d'aquelles pel·lícules sense ensurts ni sobresalts de cap mena, on amb les converses i els silencis entre els personatges ja hi ha prou sense necessitat de cap mena d'efecte especial o digital tant de moda últimament.