crítiques > cinema > operación anwar

un vull i no puc 

Operación Anwar

Per Yolanda Aguilar - 17/04/2008

Douglas Freeman és un analista de la CIA que treballa en el nord de l'Àfrica; Anwar El-Ibrahimi, l'enginyer químic egipci-americà és sospitós de participar en un atemptat; la seva esposa, Isabella El-Ibrahimi, està embarassada i farà tot el que estigui a la seva mà per trobar el seu espòs desaparegut. Alan Smith, és l’assessor del senador Hawkins, a qui Isabella acudeix a demanar ajuda; Corrinne Whitman és la directora de la divisió d'antiterrorisme de la CIA i la culpable de la retenció d’Anwar; Abasi Fawal, és el director de la presó secreta on es troba aquest i té problemes personals amb la seva filla rebel, Fátima i el xicot d'aquesta, un fonamentalista islàmic anomenat Khalid.

Hi ha fets que canvien no només la història sinó que afegeixen temes al món del cinema, que comencen sent nous i s’acaben repetint fins a l’esgotament. L’11 de setembre, el nou terrorisme islàmic, l’Iraq i la lluita contra el terrorisme a qualsevol preu i amb els mètodes que siguin necessaris, són alguns dels temes que en els darrers anys han poblat les pantalles del cinema.

“Operación Anwar” torna a incidir en tots aquests temes i si bé el film es pot considerar correcte no es pot considerar ni arriscat ni molt menys original. Una pel•lícula amb un bon llistat d’actors com Jake Gyllenhaal, Reese Witherspoon, J.K Simmons, Alan Arkin, i Meryl Streep hauria de donar molt més de que dóna. La pel•lícula resulta freda i manté allunyat a l’espectador de la trama sense aconseguir implicar-lo. No costa deduir que passarà amb cada un dels personatges i excepte una trampa narrativa que confon i despista a parts iguals no hi ha massa més que pugui sorprendre.

Els actors principals tampoc no ajuden massa. Jake Gyllenhaal manté una mateixa expressió facial durant tot el film sense que es noti la diferència de quan és una expressió d’acabat de llevar, la d’acollonit perquè acaba de patir un atemptat o la d’horroritzat per veure com torturen a un home. Reese Witherspoon també no ho aconsegueix malgrat que el seu personatge sigui el d’una dona embarassada que sempre toca més fàcilment a l’espectador.

De la resta s’ha de destacar a Meryl Streep convertida en la irritant Corrinne Whitman, un personatge que en el primer segon repèl a l’espectador i Omar Metwalley en la maltractada pell d’Anwar El-Ibrahimi, que aquest sí que ràpidament, aconsegueix la solidaritat del que veu el film.

En resum, la pel•lícula acaba sent un vull i no puc. Voldria criticar, voldria implicar, voldria denunciar però no ho acaba d’aconseguir en part per la tria dels actors i la poc implicació de l’espectador en el que està veient.