crítiques > cinema > Dueños de la calle

La llei té molts bàndols  

Dueños de la calle

Per Laura Revuelta- 21/04/2008

Sembla una veritat universal que en les brigades policíaques antivici, sobre tot si pertanyen a grans ciutats com Nova York o Los Angeles, es concentren tots els vicis possibles, o al menys multitud d’històries així ens ho han explicat. Dueños de la calle, dirigida per David Ayer - guionista de Training Day (2001) i director de Harsh Times (2007), vindria a sumar-se a aquestes històries, de la mà del novel•lista James Ellroy, un autor que ha nodrit diverses vegades les produccions cinematogràfiques amb històries de corrupció policial a Los Angeles.

A Dueños de la Calle ens trobem amb un plantejament clàssic del gènere, que remet no només a altres històries d’ Ellroy, sinó als grans mestres com Dassiel Hammet o Raymond Chandler, i és el del policia que beu per fugir d’un passat personal que el turmenta. Aquest protagonista, interpretat per un Keanu Reeves que torna a lluir un físic esplèndid, està molt ben rodejat pels seus companys en la brigada antivici de Los Angeles i especialment recolzat pel cap d’aquesta, a qui dona vida el polifacètic Forrest Whitaker, però quan es veu involucrat en l’assassinat d’un antic company seu ha de replantejar-se tot allò que fins llavors havia donat per cert. En aquest procés es trobarà amb un altre cap, el d’assumptes interns – interpretat per Hugh Laurie, el cèlebre i borde doctor House - amb un altre company que l’ajudarà a cercar la veritat i, de fet, amb tot un altre món.

Dueños de la calle està estructurada, doncs, com un joc de miralls, al final del qual no sembla haver-hi respostes, sinó una multitud de possibilitats que es reflecteixen entre sí, deixant-nos amb la sensació que l’abast de la corrupció és també infinit. El film té al seu favor un planter d’actors impressionant, entre els quals destaca la interpretació de capità – pare – Deu totpoderós que ofereix Forrest Whitaker, mentre que Keanu Reeves peca, com és habitual en ell, d’una impassibilitat excessiva, que no queda justificada pel seu paper de poli dur i ressentit. També compta amb un muntatge que juga a favor del ritme, contribuint a fer de Dueños de la calle un producte entretingut, l’únic inconvenient del qual és que se’l pot comparar amb LA Confidential, perquè té una estructura i un tema similars, i per tant ja no compta amb l’originalitat d’aquella.